Resultats de la cerca
Es mostren 25 resultats
veu de pit
Música
Registre greu de la veu (veu 1).
Es parla de veu de pit quan, amb relació a la seva qualitat tímbrica, en una veu predominen els harmònics greus Pel timbre s’oposa a les categories de veu blanca, veu clara, veu engolada i veu bitonal i, pel registre, s’oposa a la veu de falset i a la veu de cap
contratenor
Música
Terme que des del final del segle XVI designava el cantant masculí amb tessitura de contralt i que, des de mitjan segle XX, es refereix de forma genèrica a les tessitures elevades de la veu masculina en el repertori de la música anterior al 1830.
A causa de l’esmentada evolució terminològica que, al llarg del segle XV i el començament del XVI, convertí contratenor altus en altus i contraltus , i contratenor bassus en bassus i contrabassus , aquestes noves formes passaren a ser progressivament identificades amb les tessitures masculines que les interpretaven, amb la qual cosa el terme contratenor, en el seu sentit original, començà a desaparèixer d’Europa A Anglaterra, però, al final del segle XVI, mentre T Morley se servia encara del terme counter per a referir-se a una veu polifònica superior al tenor, es començava ja a establir la…
veu de cap
Música
Registre agut de la veu (veu 1).
S’oposa als registres de la veu de pit i del falset , amb el qual s’ha confós sovint
falset
Música
Terme emprat per a designar la fonació resultant de la vibració de les membranes extremes de les cordes vocals, durant la qual el múscul tiroaritenoïdal es manté en posició immòbil.
La relació entre la contracció d’aquest múscul i els músculs cricoaritenoides és el que determina la distensió muscular que acompanya la fonació de la veu de falset, tot obtenint com a resultat sonor una veu de timbre més lleuger i de registre més agut respecte a la veu de pit El terme falset trobava el sentit del seu ús a causa de la seva projecció sonora inter fauces i no per una acceptació convencional de veu falsa o fingida Manuel García 1847 fou qui observà que aquest terme provenia del llatí fauces i no de falsus Al llarg de la història, però, ha estat objecte d’ambigües…
registre
Música
En una veu o un instrument, conjunt de notes que comparteixen alguna característica comuna -generalment tímbrica, d’emissió, etc.- que les diferencia, més o menys clarament, de la resta.
Així, per exemple, en el clarinet es distingeixen els registres clarinet i chalumeau en la trompeta, els registres principale i clarino clarí en la veu, els registres de cap, de pit, agut, greu, etc Sovint, el fet de dividir en registres el conjunt de notes que una veu o un instrument pot emetre respon més a criteris tècnics -molt més interessants per a l’instrumentista que per a l’oient- que realment musicals
Marietta Alboni
Música
Contralt italiana.
Estudià al Liceu Musical de Bolonya, i a setze anys debutà com a Climene a l’òpera Saffo , de G Pacini, representada en aquesta ciutat italiana Actuà en nombrosos teatres europeus, i G Rossini la trià com a contralt per a les seves òperes El seu repertori incloïa les principals obres del repertori belcantista La seva veu, considerada d’una gran bellesa i riquesa de matisos, tenia una extensió ampla que li permetia abastar des del sol2 fins al do de pit do5, motiu pel qual també podia cantar de soprano Actuà com a primera contralt al Teatre del Liceu durant la temporada 1861-62
Pau Gorgé i Soler
Música
Compositor, director i violinista valencià.
Membre d’una família de músics, el seu pare l’ensenyà a tocar el violí, instrument amb el qual actuà en diferents orquestres alacantines El 1876 fundà una banda de música, La Lira, que més tard dirigí el seu germà Francesc Aviat esdevingué director de l’Orquestra del Teatre Principal d’Alacant amb un repertori de sarsueles i operetes L’experiència que assolí al capdavant d’aquesta orquestra l’animà a formar una companyia amb tots els membres de la seva família -els seus germans i els fills respectius-, que recorregué la Península i difongué, a més de sarsueles, operetes vieneses, molt en voga…
Paolo da Firenze
Música
Compositor italià.
Home de gran cultura, tal vegada era membre de la família florentina dels Leoni Cap al 1404 formava part del seguici del cardenal Angelo Acciaiuoli a Roma Degué relacionar-se amb la família florentina dels Capponi, ja que la principal font de les seves obres, el manuscrit Pit París, Bibl Nationale, it 568, fou originalment propietat seva La seva única obra datable és el madrigal Godi, Firençe , escrit el 1406 amb motiu de la conquesta de la ciutat de Pisa per part de Florència Compongué onze madrigals, vint-i-dues balades i dos fragments litúrgics, però també se li atribueixen…
lira da braccio
Música
Instrument d’arc emprat al Renaixement, sobretot a Itàlia, des del final del segle XV fins al segle XVII i que fou una evolució de la viola d’arc medieval.
En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost tipus llaüt amb mànec La caixa tenia les escotadures poc pronunciades i presentava normalment dues oïdes en forma de C El mànec era curt i normalment sense trasts i el claviller recte, en forma de cor o bé de fulla amb les clavilles posteriors En els primers models el pont era quasi pla i no permetia tocar les cordes independentment Es recolzava l’instrument al pit o l’espatlla i es tocava amb un arc tou i flexible, amb cops d’arc ràpids i llargs, amb els quals la melodia produïda per la corda més aguda s’acompanyava amb acords produïts…
Jaume Febrer
Música
Orguener mallorquí.
Fill de Jaume Febrer de Manacor, el 1476 signà un contracte d’aprenentatge amb Joan Ximenes Garcés, orguener aragonès establert a Saragossa Posteriorment, de tornada a Mallorca, fabricà, entre altres, els orgues de Sant Domingo de Palma 1494, de Muro 1495, de la seu, del palau de l’Almudaina 1498 i 1506 i el primer orgue de Sóller 1499 Alguns anys més tard es desplaçà a Barcelona, on construí l’orgue del convent de Santa Caterina 1510 L’instrument de la seu mallorquina fou el model, durant els segles següents, de l’orgue mallorquí La seva façana d’estil gòtic aragonès, amb alguns retocs,…