Resultats de la cerca

Les cordes d’aquests instruments s’anomenen amb els nombres ordinals seguint l’ordre de la seva disposició d’agut a greu prima, segona, tercera, etc La prima, la corda més aguda i de so més penetrant, és generalment la més emprada per a usos melòdics És la que suporta una major tensió i generalment és única, encara que els altres ordres ordre 2 siguin dobles El material de què és feta influeix decisivament sobre el timbre de l’instrument En els instruments moderns, les antigues cordes de budell han estat substituïdes per niló o metall, per la necessitat de major…

La història i fortuna dels termes començà al voltant del 1601, any en què Ottuso Accademico -pseudònim d’un personatge no identificat-, en una carta, emprà per primera vegada l’expressió seconda prattica Aquesta expressió fou recollida el 1603 pel canonge bolonyès Artusi en l’obra Seconda parte dell’Artusi , en què criticava veladament Monteverdi per l’ús de dissonàncies sense preparar en alguna de les seves obres i denominava seconda prattica aquest procediment Dos anys després, Monteverdi publicà el seu cinquè llibre de madrigals, i en la introducció, tot defensant-se d’Artusi, tornà a…

Les seccions són fixades per la diferència de diàmetre existent entre elles, de manera que un tub entra parcialment dins de l’altre Per a garantir l’hermeticitat, indispensable per al correcte funcionament de l’instrument, les juntes s’afegeixen al voltant de la secció més prima o interior Antigament es feien de fil encerat i ara són de suro o de materials sintètics Al tub exterior, al voltant de l’encaix, sovint hi ha anelles de reforç, ja que aquesta zona sol ser més prima i poc resistent Les anelles d’os, ivori, metall o materials plàstics afegeixen un sentit ornamental a la…

A partir de la Contrareforma, la música de Palestrina s’erigí com a model a seguir pels compositors d’obres musicals religioses dels països d’obediència catòlica, encara que també es difongué als països de credo protestant En un sentit més ampli, l' stile antico usava els preceptes de la prima prattica prima prattica/seconda prattica Prescrivia l’ús de la polifonia, en especial del contrapunt imitatiu, i el tractament acurat de la dissonància JJ Fux, en el seu tractat teòric Gradus ad Parnassum 1725, reivindicà el model palestrinià com a pauta per a la composició…

Els riscles són, per tant, els costats de la caixa de ressonància Fets de fusta prima sovint erable o tell, la seva corbatura característica s’obté en calent i, de vegades, duen uns reforçaments interiors anomenats contrariscles

Inicià els seus estudis musicals a Nàpols amb L Hérold i amb Panseron, formació que continuà sota el mestratge del seu pare, que a cinc anys ja l’havia feta aparèixer en l’escena Debutà com a solista el 1825 a Londres en el paper de Rosina, d' El barber de Sevilla Es convertí en un dels mites del segle XIX FJ Fétis i G Verdi la consideraren inigualable La seva veu posseïa una extensió enorme, un timbre personal i una tècnica molt depurada, que assolí sota el mestratge rigorós i exigent del seu pare en aquest sentit, fou hereva de la tècnica de García A tot això cal afegir-hi una capacitat…

Aquest revestiment, fet amb una altra corda més prima o més gruixuda que la interior, pot ser del mateix material que aquesta o bé d’altres molt diversos llautó, bronze, seda, plata L’entorxat permet augmentar el pes de la corda sense modificar excessivament la seva elasticitat i obtenir sons més greus sense haver-la d’allargar o tensar excessivament

L’única font d’informació sobre el seu nom i activitat prové dels manuscrits de les seves composicions, conservats a Ciutat de Mèxic i a Chicago La seva producció musical és exclusivament religiosa Compongué misses, magníficats, lamentacions, salms i antífones d’entre quatre i vuit veus, que destaquen pel seu estil fluid i s’inclouen entre les millors i més inspirades de l’extens repertori colonial La seva adscripció estilística a la prima prattica és evident i l’única concessió a les tendències del principi del segle XVII és l’ús esporàdic dels dobles cors

Servia per a denominar els nous estils de música sorgits a la Itàlia de la primeria del segle XVII, especialment els relacionats amb la música dramàtica De fet, l' stile moderno era assimilat a la seconda prattica prima prattica/seconda prattica , de manera que és possible que tingués els seus orígens en els cercles de Ferrara que C Monteverdi freqüentà La seva característica essencial era el tractament més flexible i lliure de la música, la qual seguia el significat de les paraules El seu ús incidí en gèneres llavors naixents, com la cantata, l’òpera i l’oratori

Membre de la Companyia de Jesús, l’any 1767, arran de l’expulsió dels jesuïtes del regne d’Espanya, passà a residir a Roma Tornà a Saragossa el 1790 i exercí com a numismàtic i conservador d’una important collecció L’any 1804 anà novament a Itàlia Durant la seva primera estada italiana publicà un tractat on es qüestionaven les opinions més generalitzades sobre la teoria musical grega, titulat Saggi sul ristablimento dell’arte armonica dei greci e romani cantori Parma, 1798 El 1807 publicà a Roma un altre llibre sobre els instruments de percussió en el món grec, Il tamburo stromento di …