Resultats de la cerca

A l’Edat Mitjana i al Renaixement la paraula italiana sonata i els seus equivalents o adaptacions en altres llengües sonnade , sonada , sonado , sennet , etc s’utilitzaren per a denominar peces instrumentals en general en oposició a la cantata , peça per a ser cantada Al llarg dels segles XVII i XVIII, però, l’ús del terme s’anà especialitzant i acabà aplicant-se de manera quasi exclusiva a obres per a un sol instrumentista o de cambra Amb el temps es va limitar -de forma potser arbitrària- a peces per a un màxim de dos instruments la resta sol anomenar-se trio, quartet, etc L’…

Rondó-sonata © Fototecacat/ Jesús Alises El rondó-sonata presenta, d’una banda, característiques pròpies del rondó, com ara l’alternança entre una tornada i diferents episodis A-B-A-C-A-B-A i, de l’altra, la disposició tripartida exposició-desenvolupament-reexposició, característica de la forma sonata En el quadre adjunt es pot apreciar com es combinen els dos models d’aquesta forma híbrida, que fou característica dels moviments finals de la sonata, del quartet o del concert clàssics vegeu més avall i romàntics F Schubert Allegro de la…

S’estructura en dues parts tonalment complementàries, la primera formada per una exposició i la segona per un desenvolupament i una reexposició La forma sonata descriu l’organització d’un moviment que, i tot i la menció de la paraula ’sonata', pot formar part tant de sonates com de simfonies, trios, quartets, etc sonata També pot descriure un moviment independent, com per exemple una obertura o un poema simfònic Aquest model, els principis del qual foren adoptats per altres formes com el concert o el rondó, es caracteritza per unes articulacions…

Es caracteritza per estar formada per una successió de danses, totes en la mateixa tonalitat, sovint precedides d’un preludi La introducció ocasional de moviments d’altres tipus per exemple l' adagio , sense relació directa amb cap dansa, fa que no sempre es pugui distingir clarament la sonata da camera de la da chiesa Al principi del segle XVIII, la forma originalment coneguda per sonata da camera rebé el nom de suite , partita o altres d’equivalents, conservant el principi de reunir danses de tempi i caràcters contrastats, tots en una sola tonalitat

La instrumentació més habitual d’aquest tipus de sonata fou de dos violins també, moltes altres combinacions d’instruments melòdics i baix continu Els seus moviments poden estar distribuïts de maneres diferents, normalment seguint el patró de la sonata da camera o la sonata da chiesa Protagonista destacada en la música barroca, és present també en la música de períodes posteriors Es caracteritza per l’oposició entre dues veus agudes, que comparteixen el material melòdic principal amb imitacions entre elles, respostes mútues, joc motívic i també moviment…

Més enllà del seu origen, la sonata da chiesa esdevingué un dels principals models de la sonata barroca pel que fa als tipus de moviments i la seva distribució El pla d’una obra d’aquest gènere, tal com quedà establert en la música d’A Corelli, és lent-ràpid-lent-ràpid l' adagio inicial és sovint seguit per un moviment ràpid d’escriptura fugada, mentre que els dos darrers temps s’acosten sovint al caràcter d’una sarabanda i una giga, respectivament o una altra parella de dansa lenta i ràpida Existeixen també sonate da chiesa en tres moviments, de manera que la…

Si bé als segles XVII i XVIII s’havia utilitzat algunes vegades per a denominar la peça introductòria d’una suite , el seu ús més habitual és per a obres amb les característiques d’una sonata molt especialment per a piano, però de dimensions més reduïdes, tècnica menys exigent i, sovint, composta amb finalitats pedagògiques Naturalment la frontera entre una sonatina i una sonata no és sempre clara el fet de donar un nom o l’altre a una peça depèn del criteri del compositor o de l’editor Les tres sonates per a piano de L van Beethoven publicades l’any 1783 han…

L’hegemonia de la forma sonata durant el Classicisme tingué com a conseqüència l’aplicació d’algunes de les seves característiques més importants a altres formes com ara el rondó, el concert, l’ària o el minuet, les quals n’assimilaren principalment la modulació al to de la dominant o al relatiu major si el mode de la tonalitat principal és menor, l’exposició de material temàtic en aquest to tema o grup secundari, la prolongació de l’àrea de la dominant secció de desenvolupament i el restabliment de l’anterior material temàtic en el to de la tònica En el cas del rondó , una de…

Una reexposició és falsa, bé per- què no té lloc en la tonalitat principal, to preceptiu d’aquesta secció Beethoven Sonata , opus 14, núm 2, I, compàs 98 i següents, bé perquè, tot i estar en el to principal, queda truncada, és a dir, incompleta Haydn Simfonia núm 36 , compàs 67 i següents De fet, la majoria de falses reexposicions combinen les dues característiques esmentades D’altra banda, la falsa reexposició, que acostuma a presentar alteracions significatives en la fisonomia del tema, pot ser un recurs dramàtic per a suggerir l’arribada de l’autèntica reexposició En aquest…

Es distingeix un primer grup o grup principal, un segon grup o grup secundari i, eventualment, un grup conclusiu L’ús d’aquest terme fou proposat per D Tovey en l’obra A Companion to Beethoven’s Pianoforte Sonatas Londres, 1931, en substitució de les formes primer tema o segon tema ja que, segons aquest autor, les dues parts de la forma sonata referides per aquestes expressions poden comprendre més d’un tema o bé estar formades per un material que no es pot definir pròpiament com un tema D’altra banda, Tovey considerà el grup, un terme molt present actualment en l’àmbit anglosaxó…