Resultats de la cerca

Vida És una de les figures cabdals de la música japonesa de la segona meitat del segle XX Des de jove se sentí profundament atret per la música occidental, i no fou fins més tard que mostrà interès per la música del seu país nadiu La seva producció és fruit de la influència de compositors com ara O Messiaen, A Webern i C Debussy, les obres dels quals analitzà en profunditat La fama li arribà amb la seva primera peça orquestral, Rèquiem 1957, per a orquestra de cordes, que despertà l’entusiasme d’I Stravinsky quan l’escoltà durant una visita al Japó el 1959 La primera composició en què usà…

Després d’haver realitzat els seus estudis al Conservatori de l’Havana, el 1974 obtingué el primer premi del Concerts Artists Guild Award, fet que li permeté debutar a Nova York A l’Amèrica del Nord estrenà el concert de Takemitsu sota la direcció de Seiji Ozawa, i a partir d’aleshores ha estat un gran impulsor de la música contemporània per a guitarra Ha estat el fundador del departament de guitarra de l’Escola de Música de Manhattan de Nova York, on ha impartit classes, i ha combinat la tasca docent amb la concertística

Estudià amb el seu pare, el pianista austríac Rudolf Serkin, i també amb Lee Luvisi i Mieczyslaw Horszowski a l’Institut Curtis de Filadèlfia A dotze anys debutà al Festival de Marlboro i poc després ho feu a Nova York El 1961 oferí el primer concert amb l’Orquestra de Filadèlfia, i el mateix any fou dirigit per Seiji Ozawa i per Eugène Ormandy També tocà amb el seu pare i interpretà música de cambra amb els quartets Guarneri, Galimir i de Budapest L’any 1971 estrenà una composició de Luciano Berio per a piano i clavicèmbal elèctric El 1973 fundà el Quartet Tashi amb el clarinetista Richard…

De formació autodidàctica, el 1953 ingressà al Jikken Kobo Taller Experimental, organitzat per compositors com T Takemitsu i J Yuasa El 1958 obtingué un premi en un festival de música contemporània de Karuizawa gràcies a la seva peça Ekagura , per a flauta i piano El 1961 feu un cicle de conferències sobre música japonesa a Darmstadt i després treballà a la Universitat de Cambridge 1961-63 El 1964 rebé una càtedra al Conservatori Ueno Gakuen de Tòquio El seu catàleg és format sobretot per obres de cambra, on la flauta té un paper important, i música tradicional japonesa Molts…

Estudià a Zuric amb André Jaunet i Willy Burkhard, i posteriorment continuà els estudis al Conservatori de París, on fou deixeble de Marcel Moyse El 1947 es diplomà amb un primer premi en flauta i l’any següent fou guardonat amb el primer premi del Concurs Internacional de Ginebra Del 1948 al 1950 fou primer flautista de l’Orquestra de Winterthur, i del 1950 al 1959, de la Filharmònica de Berlín El 1958 debutà al Festival de Salzburg amb el Concert per a flauta en re M , KV 314, de WA Mozart El seu repertori abastà des de Bach fins a la música del segle XX, amb Mozart com un dels seus…

Fou alumne del Royal College of Music de Londres, ciutat on el 1952 la seva família fixà la residència Debutà a la capital britànica el 1955 i a partir del 1957 perfeccionà la seva tècnica amb Andrés Segovia a l’Acadèmia Musical Chigiana de Siena Entre el 1960 i el 1973 fou professor del Royal College of Music Des del començament dels anys seixanta ha dut a terme nombroses gires internacionals, fet que l’ha convertit en un dels guitarristes més populars de la segona meitat del segle XX El seu repertori inclou compositors com M Giuliani, A Vivaldi, N Paganini o J Rodrigo i també alguns de…

Les sessions de presentació del cinematògraf dels germans Lumière al Grand Café de París anaven acompanyades pels comentaris musicals d’un pianista, i als Estats Units, els aparells de Th Edison eren mostrats conjuntament amb peces gravades per gramòfons de la mateixa marca Aquest costum es generalitzà de tal manera que fins a la implantació del cinema sonor, amb so imprès directament sobre la pellícula, s’utilitzaren modalitats i sistemes diversos El més corrent fou el dels acompanyaments en viu, amb un piano, un harmònium o un orgue, o fins i tot amb duos, trios i quartets instrumentals Si…

El concepte d’orquestració també s’utilitza per a designar el tipus de plantilla instrumental d’una obra sempre que sigui d’una extensió més o menys considerable i contingui un cert nombre d’instruments prefixats, que es defineixen com a plantilla orquestral La plantilla orquestral pot variar segons les necessitats del compositor o l’orquestrador i segons cada època, però hi ha models estàndard que se solen designar amb els noms d’’orquestració a 2’, ’orquestració a 3’, i ’orquestració clàssica’, entre d’altres Els dos primers casos indiquen que hi ha 2 o 3 instruments de vent-fusta flautes,…

El primer és la manca de perspectiva històrica suficient, o, dit d’una altra manera, la perspectiva massa propera, que pot tendir a magnificar algunes dades i a menystenir-ne d’altres que en el futur es puguin veure com a essencials El segon problema és comú en l’estudi de qualsevol període de la història de la música encara que potser només és realment conflictiu quan es tracta de música dels darrers 300 anys interessa la pràctica general d’una època o bé els seus resultats artísticament rellevants La tria no és innocent l’historiador que considera la Segona cantata d’A von Webern, opus 31…