Resultats de la cerca

L’etimologia de la paraula viola no és clara Els seus orígens en el terme llatí vitulari ’cantar o celebrar una victòria cantant’ o l’onomatopeia galloromana de significat similar viular , generalment no són acceptats Els filòlegs s’inclinen més per fidula , diminutiu del mot llatí fides , que significa tant ’corda’ com ’instrument de corda’ fidibus canere , ’tocar un instrument de corda’ Del terme medieval vitula es té constància al final del segle XII a Anglaterra Joffroi de Vinsauf el documenta a França cap a la mateixa època, i Ugotio i J De Janua ho fan a Itàlia cap al 1200 D’altra…

Fou el primer lutier de l’Escola de Brescia i en aquesta ciutat s’inicià en la construcció de llaüts, concretament al taller del lutier Girolamo da Virchi, amb qui va aprendre l’ofici, i l’any 1580 ja figurava censat en el registre com a artifice d’instrumenti musicali Construí les primeres violes de quatre cordes, que foren una novetat, ja que llavors no hi havia una unitat de criteris i se’n feien de cinc i de set segons el gust de qui les encarregava Alguns autors el consideren l’inventor del violí, tot i que els seus instruments eren de factura molt basta De Gasparo da Salò es conserven…

En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost del tipus llaüt amb mànec S’anomena també verra i violó De les antigues violes, conserva l’esquena plana i les espatlles caigudes, a més de l’afinació per quartes Té uns dos metres d’alçada i es toca dret, recolzant l’instrument en una pica telescòpica Sona una octava més greu que el violoncel, i la seva música s’acostuma a escriure una octava més aguda del que sona instrument transpositor a l’octava El nombre de cordes ha anat oscillant al llarg de la seva història, si bé s’ha estabilitzat en quatre o cinc, afinades, del greu a l’agut,…

Fou organista a l’abadia de Westminster i membre de la capella reial des del 1563 fins a la seva mort Escriví música religiosa a partir de textos llatins i anglesos, algunes cançons amb acompanyament de llaüt o de violes i molta música instrumental, especialment per a una agrupació tan típicament anglesa com el consort of viols Dins aquest darrer apartat es troben cinc In Nomine per a conjunt de violes Entre la seva producció llatina destaquen catorze motets i nou himnes

En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost que pertany al grup de llaüts de mànec El terme deriva de l’italià violone Històricament, la paraula violó ha definit diversos instruments de corda, bé de la família de les violes d’arc, bé de la dels violins En un principi, a la Itàlia del segle XVI, designava totes les violes d’arc, també conegudes com a violes de gamba A la mateixa època, a Espanya, aquests instruments eren designats en llenguatge popular amb el terme violón , com és palès en el Tratado de glosas sobre cláusulas y otros géneros de puntos en la música de violones , de…

Designa també una peça instrumental destinada a ser interpretada per un d’aquests conjunts Bàsicament, els consorts podien ser de dues menes el whole consort , integrat per instruments d’una mateixa família només flautes, violins, violes, etc, i el broken consort , integrat per instruments de famílies diferents Les possibilitats expressives i tímbriques del whole consort el convertiren en un bon substitut dels conjunts exclusivament vocals de l’època Al final del segle XVI, el consort de violes fou una de les formacions més populars a Anglaterra Compositors com T Tallis, R Parsons o W Byrd…

La primera vegada que apareix esmentat en la documentació és a The Triumphes of Oriana 1601 de Thomas Morley, obra a la qual contribuí amb un madrigal El 1606 es graduà a Cambridge, i segurament estigué durant algun temps al servei de la família Hatton Fou ordenat de sacerdot i exercí com a tal a la catedral d’Ely des del 1609 fins al 1614 El 1618 fou nomenat mestre de cor a la catedral de Lichfield Amb una bona part de la seva producció musical impresa, és un dels compositors anglesos més ben representats del seu temps En total publicà set reculls d’obres que incloïen madrigals a tres,…

Pertanyent a una família benestant, visqué a París, on arribà a ser un dels virtuosos de baix de viola de gamba més reconeguts del darrer terç del segle XVII Fou alumne de N Hotman i impartí classes a Danoville, Jean Rousseau i Marin Marais Aquest darrer inclogué un Tombeau pour Monsieur de Sainte-Colombe en el seu segon volum de Pièces de violes 1701 Establí una setena corda per al baix de viola de gamba i proposà una tècnica fluida per a la mà esquerra L’historiador E Titon du Tillet, en el seu Parnasse François 1732, lloà la preparació de Sainte-Colombe com a intèrpret però criticà l’estil…

Va aprendre l’ofici d’ebenisteria al taller familiar de Huesa del Común i després es traslladà a Barcelona, on començà a treballar amb el seu germà gran, el lutier Francisco Manuel Fleta, amb qui restà catorze anys i del qual va aprendre l’art de construir instruments La seva inquietud per perfeccionar-se el dugué a París, al taller de Philippe Le Duc, i, quan tornà a Barcelona 1927, s’establí al carrer dels Àngels, on construí violins, violes i violoncels, a més d’un conjunt d’instruments barrocs, com ara fídels i violes de gamba, que durant els anys quaranta li encarregà el conjunt Ars…

D’acord amb aquestes característiques, el primer compositor que emprà una orquestra de corda fou Arcangelo Corelli a la Itàlia de la segona meitat del segle XVII Si, en canvi, es considera que l’orquestra de corda no ha d’incorporar els dos darrers trets, aleshores el seu origen s’hauria de situar a França, a l’entorn de l’any 1600, amb els grups que donaren origen als cèlebres 24 Violons du Roi vegeu orquestra Malgrat que actualment pot semblar del tot natural que l’orquestra estigui formada a l’entorn del violí, als segles XVI i XVII la situació era completament diferent A Anglaterra…