Resultats de la cerca

Els moixons granívors o de bec dur, d’acord amb la sistemàtica adoptada, figuren al final d’aquesta visió panoràmica de l’avifauna dels Països Catalans, ja que se’ls considera la punta de llança de l’evolució ornítica Sota aquesta denominació comuna apleguem tres famílies d’ocells, força nombroses i prou conegudes, que es caracteritzen per la mida petita, el bec dur, dret i cònic —adequat al seu règim alimentari basat en grans i llavors—, el plomatge acolorit en nombroses espècies, així com la qualitat del cant Tot plegat, doncs, els converteix en els candidats ideals a moixons de gàbia i de…

L’àrea de cria d’aquest cabussó s’estén, d’una forma fragmentada, pel N dels EUA, el Canadà, Alaska, l’Àsia nord-oriental i el N del Japó, així com per l’Europa nord-oriental, i arriba fins a Dinamarca per l’W i fins a Turquia pel S Aquesta distribució indica que la Mediterrània occidental no es troba dins la seva àrea d’hivernada Als Països Catalans és un visitant excepcional, a l’hivern, a les zones litorals, i ha estat citat amb seguretat solament 4 cops un exemplar vist durant diversos dies a la badia d’Alcúdia Mallorca al començament de desembre de 1930 un exemplar davant el port de…

Aquest cabussó, que apareix indistintament a la costa i a les llacunes litorals, pot considerar-se un migrador, i un visitant hivernal molt rar a Catalunya i a les Balears Està entre nosaltres entre el setembre i el febrer, i alguns individus hi romanen durant un període relativament llarg Les observacions són sempre d’exemplars isolats, llevat la d’Alcúdia, en què se’n veieren dos de junts Les citacions continentals són badia de Roses 200180, delta de l’Ebre 091173 i 200180 i llacuna del Remolar al delta del Llo bregat 10-201279 i diverses dates entre el 240980 i el 231280, 270981, 5, 11 i…

La baldriga capnegra Puffinus gravis és una espècie molt rara, segurament divagant solament ha estat citada a les nostres costes i mars 6 vegades Aquestes observacions són dos exemplars capturats a Mallorca, un el 070360 i l’altre el 090360 4 exemplars davant el cap de Creus la primavera de l’any 1978 un exemplar trobat mort a les platges del delta de l’Ebre el 260283 i, finalment, dos exemplars observats en l’alta mar enfront de Blanes, un d’ells el 310184 i l’altre el 030584

La baldriga grisa Puffinus griseus és una espècie considerada com a accidental a les costes continentals europees i excepcional a la Mediterrània A les nostres latituds és, efectivament, excepcional, i els individus que s’observen són extraviats o divagants que entren a la Mediterrània a través de l’estret de Gibraltar Als Països Catalans, la baldriga grisa solament ha estat citada amb certesa 5 cops un exemplar davant el delta del Llobregat el 130475 un exemplar entre Barcelona i Mallorca el 290982, un altre enfront del port de València el gener de 1984 un exemplar davant de Blanes el…

La primera, i fins ara única, observació comprovada del martinet fosc Egretta gularis als Països Catalans és la d’un exemplar que, juntament amb 5 martinets blancs, arribà a l’estany de Vilaüt Alt Empordà el 240584, on romangué durant 12 dies Altres dues possibles citacions de martinets foscos són un exemplar el 250576, als aiguamolls de l’Alt Empordà i un exemplar barrejat amb tres martinets blancs, al delta de l’Ebre el 140579 Val a dir que l’observació de martinets de color obscur no és un fet gaire rar al delta de l’Ebre, però atesa la presència d’individus melànics de martinet blanc i…

Els ardeids, ocells del grup dels ciconiformes, difereixen de les cigonyes pel fet d’ésser propis d’aiguamolls No obstant això, el conegut esplugabous Bubulcus ibis és característic de veure seguint els ramats de bous, a les terres pròximes dels aiguamolls i les llacunes litorals Xavier Bartrolí Les espècies representatives, que donen la fesomia a aquest ordre dels ciconiformes Ciconiiformes són els grans i esvelts camallargs —com el bernat pescaire i la cigonya—, tot i que la família dels ardeids compta amb alguna espècie petita, com és ara el martinet menut, que no ultrapassa els 35 cm…

La imatge dels flamencs Phoenicopterus ruber aixecant el vol permet visualitzar alguns dels seus trets característics, principalment el color negre de sota les ales, que tant els caracteritza Xavier Ferrer L’ordre dels fenicopteriformes Phoenicopteriformes es confon a les terres catalanes amb l’única espècie present als estanys salats de l’Europa mediterrània el flamenc El flamenc és l’ocell d’aspecte més inusual que trobem a l’avifauna paleàrtica les potes i el coll són proporcionalment més llargs que en cap altra espècie, i els mantenen estirats en volar i s’hi afegeix l’estrany bec,…

Els anseriformes Algunes característiques dels anàtids, com la forma del bec, la cua i el seu comportament gregari, són apreciables en aquesta escena de xibec Netta rufina , a dalt nedant a la superfície, en la qual s’observa la vistositat del plomatge dels mascles respecte dels de la femella exemplar més avançat, i en la de l’ànec griset Anas strepera , a baix, on la femella té el cap i bona part del cos submergit a la manera característica dels ànecs nedadors, que marca la fondària màxima a la qual poden obtenir el menjar Oriol Alamany i Xavier Ferrer Totes les espècies eurosiberianes de…

Els accipitriformes L’ordre dels accipitriformes Accipitriformes inclou la major part de les rapinyaires diürnes, exclosos els falcons, tot comprenent una gran diversitat de formes que, a la nostra fauna, van des d’ocells de la grandària del voltor i de l’àguila daurada, fins a l’esparver, de mida semblant a la de la tórtora Només hi ha representada d’aquest ordre la família dels accipítrids —de molt, la més nombrosa—, que a escala mundial es desglossa en 65 gèneres que cobreixen unes 200 espècies Caracteritzen aquests ocells el bec gros i encorbat i les ales amples moltes espècies volen…