Els accipitriformes
L’ordre dels accipitriformes (Accipitriformes) inclou la major part de les rapinyaires diürnes, exclosos els falcons, tot comprenent una gran diversitat de formes que, a la nostra fauna, van des d’ocells de la grandària del voltor i de l’àguila daurada, fins a l’esparver, de mida semblant a la de la tórtora.
Només hi ha representada d’aquest ordre la família dels accipítrids —de molt, la més nombrosa—, que a escala mundial es desglossa en 65 gèneres que cobreixen unes 200 espècies. Caracteritzen aquests ocells el bec gros i encorbat i les ales amples; moltes espècies volen planant, i les cries són nidòfiles.
Els voltors
Els accipitriformes són característicament ocells de grans dimensions i carnívors, sigui carronyaires, com el cas del voltor comú (Gyps fulvus, a dalt) o predadors, com el de les àguiles. A les fotografies de baix es poden observar les seves característiques en el cas de l’àguila cuabarrada (Hieraetus fasciatua), de la qual veiem un jove (a l’esquerra) i un detall del cap d’una femella subadulta (a la dreta), amb la forma característica del bec.
Jordi Puig, Xavier Parellada i Joan Real.
Els voltors —dels quals tenim 4 espècies corresponents a quatre gèneres diferents— són ocells necròfags o carronyaires de gran superfície alar, i atenyen la major envergadura de la nostra avifauna (trencalòs). Remunten els corrents tèrmics en sentit ascendent i volen planant, dibuixant cercles, en recerca d’aliment.
Les àguiles
Les àguiles, símbol del gran rapinyaire, són els ocells caçadors més potents. Són dotades d’una gran força muscular i poderosament armades amb el bec i les urpes, de grans proporcions. Les ales són amples, com assenyalàvem en el grup anterior. Per simplificar podem incloure-hi els aligots (Buteo, Pernis), que morfològicament s’afiguren com a àguiles petites, i que són els rapinyaires mitjans més abundants del nostre panorama ornitològic.
Els esparvers i els milans
Els esparvers (Accipiter), que donen nom a l’ordre, són caçadors bosquetans, de mida mitjana, que sobten les seves preses entre els arbres. Per a maniobrar-hi disposen d’ales arrodonides i d’una cua llarga, en contrast amb els grups anteriors, que la tenen curta o molt curta. Els mascles són notablement més xics que les femelles.
La silueta dels milans és inconfusible per les seves llargues cues forcades. Aquestes rapinyaires, també de mida mitjana, migren en estols i són força carronyaires.
Els esparvers d’estany (Circus), semblants per la mida als anteriors, són els més esvelts i gràcils. Adaptats al medi palustre, nien a terra entre la vegetació aquàtica i cacen entre els canyars. Els plomatges d’ambdós sexes són fortament dissemblants.