Resultats de la cerca

Tendències de les poblacions d’ocells comuns de la ciutat de Barcelona comparades amb les d’altres hàbitats de la resta de Catalunya, corresponents al període 2002-08, calculades amb el programa TRIM S’utilitzen les espècies i nombre d’exemplars d’ocells identificats en recorreguts lineals de 3 km, fets a velocitat constant, 11 a Barcelona i més de 150 a la resta de Catalunya, tots recorreguts dues vegades a la primavera i dues a l’hivern Les unitats dels gràfics són diferències respecte al nivell de referència de l’any 2002 =1 Es pot observar que el comportament de les…

El pic d’Aneto i part de la seva glacera, mostrant diferents esquerdes Ernest Costa La vall de Benasc 11, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus La vall de Benasc coincideix amb el curs alt de l’Essera i comprèn els relleus més alts i vigorosos dels Pirineus centrals S’articula en diferents valls afluents entre les quals destaquen la d’Estós, pel marge dret, i la de Vallhiverna, per l’esquerra Al nord limita amb l’imponent alineació muntanyosa que fa la divisòria d’aigües entre els dos vessants dels Pirineus i que s’estén aproximadament des de la Forca de la…

Els medis granulars sorres, graves, conglomerats i gresos poc cimentats són els que presenten millors condicions per a emmagatzemar i transmetre aigua Per aquest motiu, la reconstrucció paleogràfica dels medis sedimentaris on ha tingut lloc la sedimentació detrítica, a més de la repartició de les fàcies litològiques, és d’un gran interès hidrogeològic per a conèixer amb aproximació suficient la geometria dels aqüífers, així com la distribució dels paràmetres hidràulics que els caracteritzen Si bé en els dipòsits recents Holocè i Quaternari això és relativament fàcil, mitjançant la informació…

El terrenys del cicle triàsic dels Pirineus i, en particular, dels Pirineus catalans, presenten un desenvolupament força semblant a l’observat a la vora oriental d’Ibèria El límit inferior del cicle és marcat per una discordança regional, poc perceptible i pràcticament només subratllada per un conglomerat allà on els terrenys triàsics segueixen les fàcies saxonianes del Permià, i més aparent allà on en desborden els límits per reposar sobre un substrat més antic, al llarg d’una superfície d’alteració subaèria El límit superior és constituït per una discontinuïtat sedimentària al sostre d’una…

Els ecosistemes terrestres presenten característiques força diferents dels aquàtics En ells els organismes depenen majoritàriament d’uns productors primaris que, situats a la interfase entre atmosfera i litosfera, ocupen un espai ben reduït només un centenar de metres en el cas dels boscos més alts, i molt menys normalment Alguns animals terrestres cerquen l’aliment al medi aquàtic i altres poden enlairar-se considerablement durant un temps curt, però el marc de la vida terrestre és molt més restringit que el de la marina, que arriba a colonitzar permanentment les grans fondàries Les plantes…

Característiques de grup Les efímeres són insectes d’aparença poc vistent, pels colors poc contrastats, ocres, sienes i blancs, i per les ales hialines i el cos allargat i corbat, acabat en dos cercs llargs i molt fins, i de vegades un paracerc d’una llargada semblant Les nimfes són aquàtiques i viuen al fons dels rierols Les efímeres tenen desenvolupament hemimetàbol, amb la particularitat de tenir un estadi de desenvolupament preimaginal, entre la nimfa i l’imago, anomenat subimago , que és aeri i morfològicament semblant a l’adult, però que sexualment és immatur El nom dels efemeròpters…

Els mictofiformes constitueixen un grup de peixos molt ampli, que comprèn més de 400 espècies marines, totes pròpies dels ambients mesopelàgics A més de fotòfors, tenen els radis de les aletes segmentats i usualment presenten aleta adiposa i les aletes ventrals inserides en posició abdominal Hi ha diversos trets morfològics que els distingeixen dels salmoniformes i altres grups afins, entre els quals cal citar el desplaçament del maxillar, que fa que la mandíbula superior no sigui protràctil, i el tancament del conducte pneumàtic, que els transforma en peixos fisoclists a més, presenten…

L’epistemologia estratigràfica Un exemple d’interpretació del paisatge geològic sobre les bases de l’estratigrafia pot ser el d’aquesta vista aèria obliqua dels guixos de Barbastre, presa des de Castelló de Farfanya mirant cap a Algerri Noguera Els guixos oligocens que alternen amb margues grises amb un gruix superior als 1000 m formen un anticlinal que comença a la serra d’Almenara i fineix sota l’encavalcament de les serres exteriors pirinenques serra de Guara, més enllà de Peraltilla Aquest aflorament fa més de 100 km de llargada Els guixos són més resistents a l’erosió que els gresos i…

Consideracions generals L’observació de l’esdevenir dels planetes pel Zodíac ha fet que al llarg de la història la humanitat desenvolupés teories en les quals la immutabilitat era una de les condicions de partida Res més lluny de la realitat l’estudi de l’evolució del sistema solar mostra un origen marcat per grans collisions, altes temperatures i la destrucció de mons Actualment s’accepta que el sistema solar és compost per vuit planetes, unes quantes desenes de planetoides amb un diàmetre superior a 1000 km i bilions de cossos menors que giren al voltant d’una estrella el Sol Pel que fa als…

Arbre filogenètic dels primats L’evolució dels primats és un cas típic de radiació adaptativa, amb una diversificació constant de grups i espècies La categoria sistemàtica dels prosimis no inclou una única branca filogenètica, sinó dues ben separades, els tarsioïdeus per una banda i els lemuroïdeus i lorisoïdeus per l’altra Dins dels avantpassats dels antropoides, hi ha una antiga diversificació entre platirrins i catarrins i una posterior entre cercopitecoïdeus i hominoideus El gènere Aegyptopithecus , descobert a El Fayum Egipte i datat en uns 30 milions d’anys, presenta una semblança…