El pic d’Aneto i part de la seva glacera, mostrant diferents esquerdes.
Ernest Costa
La vall de Benasc (1.1), entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus.
La vall de Benasc coincideix amb el curs alt de l’Essera i comprèn els relleus més alts i vigorosos dels Pirineus centrals. S’articula en diferents valls afluents entre les quals destaquen la d’Estós, pel marge dret, i la de Vallhiverna, per l’esquerra. Al nord limita amb l’imponent alineació muntanyosa que fa la divisòria d’aigües entre els dos vessants dels Pirineus i que s’estén aproximadament des de la Forca de la Clarabide (2615 m) fins a la Tuca Blanca de Pomèro (2697 m). El massís de la Maladeta, delimitat entre la vall de Vallhiverna i la capçalera de l’Essera, forma el nucli muntanyós més extens de l’espai i inclou els cims més elevats de la Península Ibèrica, a excepció dels de Sierra Nevada. Per la seva altitud destaca el pic d’Aneto (3404 m), però són força nombrosos els que superen els 3000 m: Maladeta (3308 m), Corones (3310 m), Russell (3205 m), etc. Per la banda meridional s’estenen alguns contraforts en forma de crestes força agudes (els Tatats, les Agulles de Llosars, entre d’altres), que queden separades per profundes valls secundàries.
Al massís de la Maladeta es localitzen les glaceres més extenses de la serralada pirinenca. Actualment, només són funcionals alguns petits circs suspesos (Aneto, Maladeta, Corones, etc.), encara que són nombroses les formes d’erosió relicte produïdes durant les darreres glaciacions (valls en forma d’"U", morrenes, cubetes de sobreexcavació, etc.). La glacera de l’Aneto, amb 1600 m d’amplada, 1 km de llargada i 50 m de gruix, és la més important. Hom calculà la seva velocitat d’avenç en uns 35 metres a l’any, però com la resta de glaceres del massís es troba actualment en regressió.
Geològicament, aquesta àrea inclou els materials paleozoics més antics dels Pirineus. Els sectors de major altitud són formats, a la part central, per una gran massa granítica que és embolcallada per una sanefa de granodiorites. Més externament es disposen altres roques, molt sovint fortament metamorfitzades i que inclouen, principalment, llicorelles del Carbonífer i del Devonià, als vessants septentrionals i meridionals, i calcàries devonianes, aquestes limitades sobretot a la vall de Barrancs. Un fenomen càrstic molt popular associat amb aquestes darreres roques és el format pel "ponor" del Forau dels Aigualluts. Una bona part de les aigües del desglaç que vessen dels sectors septentrionals de la Maladeta queden atrapades en aquest punt i, afavorides per l’orientació dels estrats, recorren subterràniament uns 4 km fins a tornar a aparèixer a la Vall d’Aran, en els denominats velhs deth Joèu.
Grandiositat del paisatge alpí
L’estany de Cregüenya, situat al vessant solell de la Maladeta, és un dels estanys de major extensió dels Pirineus.
Ernest Costa.
La capçalera de l’Éssera, i concretament el massís de la Maladeta, aplega les mostres de paisatges nivals i alpins més extenses dels Pirineus. Les glaceres, ambients permanentment coberts de neu, només poden ser colonitzades per algues microscòpiques, com és el cas de Chlamydomonas nivalis, clorofícia que quan esporifica dóna un característic to vermell al gel. Les congestes, en canvi, resten lliures de neu pocs mesos a l’any i, per aquest motiu, poden acollir comunitats vegetals més complexes. En els llocs on la innivació és encara llarga predominen de manera gairebé absoluta els briòfits, però a mesura que aquesta s’escurça apareixen les comunitats de salenques, que en el cas dels substrats silicis corresponen a la comunitat de salenca herbàcia (Salici-Anthelidetum).
En una bona part de les zones d’altitud, mancades d’una coberta edàfica important i sotmeses a condicions climàtiques extraordinàriament dures, hi dominen els caos i les tarteres. Les comunitats glareícoles que poblen aquests ambients són el Crytogrammo-Dryopteridetum oreadis, en els clapers silicis, i el molt local Festucetum-Cirsietum glabri, en els calcícoles. Tots dos presenten una flora molt particular rica en rareses, com per exemple, Alyssum cuneifolium o Vitaliana primuliflora.
En aquest espai, les pastures alpines són força diverses, fet en part degut a la considerable diversitat de substrats, pendents i orientacions. Sobre sòls àcids o descarbonatats, els majoritaris a l’estatge alpí, abunden les gespes de pèl caní (Alchemillo-Nardetum) i els gespets amb ranuncle pirinenc (Ranunculo-Festucetum skiae), a les parts més o menys planes, i el gespet típic (Carici-Festucetum skiae), als vessants afectats per solifluxió. Més localment, s’hi fan les gespes atlàntiques de càrex corbat i genciana alpina (Gentiano-Caricetum curvulae). Els prats alpins neutròfils o basòfils són molt més locals i es fan només sobre calcàries paleozoiques, com per exemple a la solana del naixement de l’Éssera.
Els boscos i matollars subalpins prenen prou importància. Les pinedes de pi negre (Saxifrago-Pinetum uncinatae) de les obagues de Vallhiverna i Estós, per exemple, ocupen superfícies considerables. Les avetoses (Goodyero-Abietetum), en canvi, resten més localitzades si bé n’existeixen bones mostres. Les mulleres, tant alcalines com àcides, i les torberes són força freqüents en aquest estatge i, en particular, prenen força extensió a la vall de Vallhiverna, Plan d’Estanys i Plan dels Aigualluts.
L’estatge montà, originàriament ocupat sobretot per la roureda de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis), és el sector més intensament humanitzat. Hi abunden les pastures mesòfiles (Mesobromion), intercalades a les parts més planes i baixes amb prats de dall (Arrhenatherion) i conreus. Així i tot, encara resten alguns retalls de rouredes i, als vessants més humits, bosquerons de caducifolis, concretament telledes (Tilio-Acerion) i avellanoses (Fraxino-Carpinion).
Marmotes i perdius blanques
Pastures a la vall de Barbarissa, que recorren les aigües del torrent de Llisat. A la dreta queda el tossal de Boix; al fons, els pics de Bagüenyola i de Posets.
Ernest Costa.
Petits matisos del poblament faunístic d’aquest espai probablement l’acosten més als Pirineus catalans que no pas a les típiques muntanyes aragoneses dels Pirineus centrals, formades sovint per materials calcinals que donen lloc a un relleu molt vigorós i on els boscos de coníferes subalpins solen tenir una importància limitada. Per aquest últim fet, el gall fer és en general escàs i local als Pirineus aragonesos, mentre que a la vall de Benasc té alguns punts bons, bàsicament a les encara importants masses de pi negre. També s’hi troben altres espècies d’interès biogeogràfic com el mussol pirinenc o la marta.
El conjunt de fauna és espectacular i hi predominen, segons l’altitud, elements alpins o medioeuropeus. La vall ha estat des d’antic una de les zones pirinenques amb major abundància d’isards, tanmateix bastant escàs a les àrees meridionals, situades fora dels límits de la Reserva Nacional de Caça. Actualment és ja freqüent als prats alpins la marmota, colonitzadora recent de la vall, com a resultat de l’expansió de l’espècie a partir de les repoblacions efectuades al vessant septentrional dels Pirineus. Un procés similar ha estat experimentat pel cabirol, per bé que centrat a les zones forestals. Pel que fa als ambients aquàtics, destaca la presència de l’almesquera (Galemys pyrenaicus), endemisme pirinenc i ibèric vinculat als cursos d’aigües fredes i oxigenades, i també de la llúdriga, la merla d’aigua o d’amfibis com el tritó pirinenc i la granota roja. El grup dels rapinyaires és molt divers, i dins d’aquest els carronyers tenen un paper destacat: hom hi pot detectar l’estival aufrany, el voltor comú —rar a l’època hivernal— i el sedentari trencalòs. Aquesta espècie, la millor població europea de la qual es troba als Pirineus, és objecte d’un intens seguiment científic. El marcatge dels polls nascuts en aquesta vall i en altres punts dels Pirineus ha demostrat la gran mobilitat dels individus joves, que vaguen gairebé per tota la serralada, com també la dependència d’aquests envers menjadors artificials.
Entre el reduït grup d’espècies que poden reproduir-se a gran altitud es troba la perdiu blanca, que pot ser observada per sobre dels 3000 m, fins i tot a les mateixes glaceres, el pardal d’ala blanca o el pela-roques, conegut aquí amb la denominació benasquesa de muxon de la neu. Algunes, com la gralla de bec groc o el cercavores són observables fins i tot al cim de l’Aneto, on acudeixen atrets per les restes de menjar que hi deixen els excursionistes. A mesura que hom descendeix en altitud la fauna va perdent el caràcter muntanyenc, i així a les part baixes de l’espai les comunitats podrien ser fins a cert punt comparades amb les d’una plana semiforestada centreuropea.
Estat de conservació
Aquesta vall, sens dubte una de les més atractives i de major interès natural dels Pirineus, ha experimentat ja des d’antic, a causa de la seva celebritat, l’arribada d’un turisme estival massiu. L’obertura de l’estació d’esquí de Cerler ha estès el turisme a la temporada hivernal i ha afavorit el creixement dels pobles (Benasc ja s’havia engrandit prèviament) i dels conjunts urbanístics, sobretot al fons de la vall i l’àrea de Cerler. L’espai també ha patit les conseqüències de l’aprofitament forestal dels boscos de muntanya, i els embassaments del fons de la vall, sense tenir l’espectacularitat d’altres obres, han modificat les característiques de l’Éssera i el seu règim hidrològic Al massís de la Maladeta hom va arribar a planejar la creació d’una estació d’esquí que fes possible la pràctica d’aquest esport en ple estiu. Actualment les glaceres pirinenques són lliures d’eventuals iniciatives com l’anterior —han estat declarades Monuments Naturals per la Diputació General d’Aragó— però, lògicament, no es pot prendre cap mesura directa davant la seva regressió natural. La zona encara està poc afectada per processos transformadors moderns, però hi cal un control tant del creixement urbanístic i de les activitats explotadores, especialment la forestal i la referent a l’esport de l’esquí, com de la regulació i canalització de les activitats d’un gran nombre de visitants (acampada, esports d’aventura, etc.). Cal posar atenció així mateix a l’impacte que podria significar la construcció de la carretera que, mitjançant un túnel, hauria d’unir la vall amb el vessant septentrional de la serralada.
La major part de la vall integra la Reserva Nacional de Caça de Benasc, figura de gestió cinegètica que sens dubte ha afavorit el manteniment de la riquesa faunística. Tanmateix és obvi que l’excepcionalitat de la vall la fa mereixedora d’una protecció major.
Consells per al visitant
L’única carretera que dóna accés a la vall —la C-139— puja des de Graus tot seguint el curs de l’Éssera. Amb tot, aquesta via enllaça per una altra carretera amb la N-230, a la qual s’uneix poc més amunt del Pont de Suert; així queden comunicades, a través del coll de Fades, la vall de Benasc amb la de la Noguera Ribagorçana.
Un cop a la vall, l’itinerari més lògic és acostar-se a la seva capçalera, més amunt de l’antic Hospital de Benasc. La visió sobre el massís de la Maladeta és fantàstica, especialment si es remunta una mica per la solana, per exemple pel camí del Port de la Picada. La pujada a l’Aneto permet un contacte directe amb la seva glacera, i és sens dubte una excursió bàsica per a qui vulgui conèixer mínimament bé la serralada pirinenca. Tanmateix, és considerablement dura i precisa d’un cert entrenament i experiència muntanyenca. Molt més plàcida és la suau pujada pel fons de la vall, d’una bellesa menys dramàtica que la dels cims, però que conté indrets tan sorprenents com el Forau dels Aigualluts, gran clotada per on s’escola part de les aigües de la capçalera de la vall. Una magnífica vall secundària, la d’Estós, s’obre poc per damunt de Benasc, al marge dret de l’Éssera. El recorregut del seu fons és també suau i amable, tot i que la vall és presidida pels imposants pics del Perdiguero i Posets. A l’inici de l’obaga d’Estós s’obre també la vall de Batieselles, rica d’estanys glacials i boscos subalpins, ¡ coronada per les esveltes Tuques d’Ixeia.
Benasc ofereix també un punt immillorable per a l’observació d’isards, ungulats sovint difícils de detectar per als no naturalistes. Just des de la cruïlla de la carretera de Cerler es pot veure, des d’un punt força proper, a la riba oposada del riu, com escamots d’aquests bells animals baixen habitualment a menjar-hi sal.
Com pot deduir-se fàcilment, el clima de la vall és molt dur, i l’època òptima de visita s’estén aproximadament des del maig fins al novembre.