Resultats de la cerca

Estudià orgue amb Peter Hurford i Pie Kee, i posteriorment ho feu al King’s College de Cambridge Més tard es traslladà a Roma, on estudià direcció orquestral amb Franco Ferrara a l’Acadèmia de Santa Cecília Durant el període 1970-72 fou director associat de l’Orquestra Simfònica Escocesa de la BBC i el 1973 inicià les seves collaboracions al Festival de Glyndebourne amb Capricio El 1974 esdevingué principal director convidat de la Royal Liverpool Simphony Orchestra, i l’any següent fou nomenat director musical de l’Orquestra Simfònica de Toronto, amb la qual treballà fins el 1988 Del 1989 al…

Dirigí la publicació Feminal 1907-17 i collaborà com a periodista en revistes i diaris com  Joventut —des d’on, amb el pseudònim de Xènia , polemitzà amb Ors—, Or i Grana i a “Pàgina Femenina” de La Veu de Catalunya 1927-32 Pronuncià diverses conferències sobre la cultura i els drets de la dona recollides a Cultura femenina, estudi i orientacions 1910 Fundà 1913 i dirigí La Llar, primera residència per a professores i estudiantes, i tingué una actuació destacada —especialment com a conferenciant— en la defensa del millorament i la modernització de l’ensenyament de les dones El 1915 impulsà i…

Vida i obra Se li atribueixen nou composicions poètiques a part de quatre més d’atribució dubtosa, vuit de les quals porten música i es guarden a la Biblioteca Nacional de París En la composició no musicada S’ieu sabi’ aver guiardo Berenguer afirmà que serví lo coms Jaufres , identificat com a Gausfred III de Rosselló 1113-1164 Això desmenteix el que afirma la Vida del trobador, segons la qual la dama cantada per Berenguer de Palol fou Ermessenda d’Avinyó Cronològicament la dama ha de ser Maria de Peralada, documentada entre el 1176 i el 1201, muller de Bernat de Navata i casada en segones…

Inicià la seva formació a Sant Cugat amb A Horta i P Tintorer, i quan aquest s’establí a Barcelona, el seguí i continuà amb ell els estudis musicals A setze anys, ingressà al Conservatori de París, on estudià al conservatori amb Napoléon-Henri Reber i fou condeixeble de G Bizet i J Massenet i estudià harmonia, amb NH Reber, i piano Després d’una sèrie de concerts per diverses ciutats alemanyes, tornà a Barcelona, sembla que pels volts del 1866, i anà també a Madrid De nou a París, el 1871, a causa de la guerra francoprussiana, abandonà França i decidí establir-se a Barcelona Aquí dugué a…

Es llicencià en lletres Després d’algunes collaboracions juvenils a Joventut  i a La Veu de Catalunya , feu la seva entrada pública en la poesia catalana amb el volum Intermezzo galant 1910 en la línia de la poesia noucentista establerta per Josep Carner, de qui fou un gran amic, i Guerau de Liost El mateix any publicà un altre llibre de versos plenament noucentista prologat per Eugeni d’Ors Turment-Froment , que havia de ser considerat pel poeta l’ opus I d’una sèrie de poemaris que seguirien aquesta numeració fins al CXXI molts dels quals restaren inèdits Els seus primers llibres, que…

Adoptà el nom de Francesc Pelai, malgrat haver-se-li imposat els de Francisco d’Assís, Pelàgio i Joan Obtingué el grau de batxiller en filosofia i lletres 1856 i feu estudis de dret, que abandonà el 1860 De ben jove manifestà una forta vocació literària, que complementà al llarg de la vida amb un intens activisme patriòtic i cultural En una primera època, en què usà el català i el castellà, feu collaboracions periodístiques i literàries a diverses revistes —per exemple, a  La Revista de Cataluña — i publicà, entre altres obres, el poema Lo fill dels hèroes 1860, la novella en…

Estudià piano i composició a l’Acadèmia de Budapest, on fou deixeble de P Kardos Debutà com a director el 1962 al teatre Vigszinház de la capital hongaresa i, més tard, amplià els seus estudis a Darmstadt el 1965 L’any següent prosseguí la seva formació a Colònia, on es quedà per a dirigir-hi l’orquestra de la ràdio, de la qual en fou assistent a partir del 1971 El 1979 Pierre Boulez el nomenà director de l’Ensemble InterContemporain de París Fou director convidat de l’Orquestra Simfònica de la BBC 1985-88, de l’Orquestra del Festival de Budapest 1992-95, de la Filharmònica Nacional d’Hongria…

Estudià al Conservatori Hubert de Blanck de l’Havana, on es graduà com a professor de piano el 1936 Fou editor i comentarista de programes de l’Orquestra Filharmònica de l’Havana i, a més, crític de música dels diaris Cubamena , Prensa libre , Alerta  i Conservatorio Compongué obres per a piano Berceuse , Nocturno , cançons i la sarsuela María Merced També collaborà en el Diccionario enciclopédico de la música , publicat a Barcelona el 1946 Obtingué el premi de musicologia María Teresa García Montes de Giberga per les obres Historia de la canción de arte cubana 1952 i La pedagogía musical…

Des de molt jove s’interessà pels autors i els corrents musicals d’avantguarda El 1972 es traslladà a Madrid, on del 1979 al 1984 dirigí l’aula de música de la Universidad Complutense i on es llicencià en filosofia i lletres Retornà al seu poble natal l’any 2009 Ha estat creador del grup d’acció musical Actum de València 1973, el Taller de Música Mundana 1978, el Flatus Vocis Trio 1987 i els cicles Ensems 1979, Paralelo Madrid 1992 i Nits d’Aielo i Art 1998 El seu singular i heterodox àmbit creatiu abasta la improvisació, el minimalisme, la música plurifocal, la poesia fonètica i, en…

Estudià al Conservatori de París, i després amplià la seva formació a Roma i Viena El 1963 debutà com a cantant en l’estrena de L’últim salvatge , de GC Menotti, a l’Òpera Còmica de París De seguida fou contractada per a interpretar els papers més compromesos per a soprano lírica en òperes de G Rossini, L Delibes i J Offenbach, entre d’altres A l’Òpera de París representà amb èxit els personatges de Gilda Rigoletto i Lucia di Lammermoor, i el 1971 interpretà el de Reina de la Nit La flauta màgica a Ais de Provença A partir del 1977, la seva veu evolucionà cap a un registre més líric, cosa…