Resultats de la cerca
Es mostren 683 resultats
Josep de Bellafila
Història
Cavaller.
Conseller segon de Barcelona, fou enviat com a ambaixador a Valladolid 1602 a fi d’obtenir per a Barcelona el reconeixement del dret exclusiu de batre moneda al Principat Posteriorment 1622 tingué una destacada intervenció en l’oposició al nomenament del bisbe de Barcelona, Joan Sentís, com a lloctinent del rei, temorós de la tendència del bisbe a seguir la política reial L’any 1635 fou enviat pels consellers de Barcelona i la Generalitat com a ambaixador a Madrid, d’on fou expulsat, per protestar de l’arrest de quatre membres del Consell de Cent i dels allotjaments de les tropes…
Bernardino Fernández de Velasco
Història
Polític.
Catorzè duc de Frías Lluità contra Napoleó A les juntes de Daroca i Segòvia aconsellà a Ferran VII d’Espanya que jurés la constitució de Cadis Durant el Trienni Liberal fou ambaixador a Londres i membre del consell d’estat que dugué el rei a Andalusia vençuts els liberals, s’exilià a França 1823-28 El 1834 fou ambaixador de París, on assolí el reconeixement del govern d’Isabel II El 1838 fou president del govern i ministre d’estat Deixà obres literàries, com la llegenda Don Juan de Lanuza 1837 i l’oda La muerte de Felipe II 1842
Joan Baptista Montfar-Sorts i Cellers
Història
Política
Diplomàtic.
Ciutadà honrat de Barcelona i doctor en lleis Germà de l’historiador Dídac Fou repetides vegades ambaixador del braç militar, i el 1640 fou elegit membre de la Junta de Guerra del Principat Capità d’artilleria, prengué part en la batalla de Montjuïc el 1641 El 1645 era conseller tercer de Barcelona El 1649 fou nomenat ambaixador a París per la ciutat, i el 1650 representà, a més, els diputats la seva correspondència és molt interessant per al coneixement de la política francesa durant la guerra dels Segadors El 1664 era advocat de la llotja de Barcelona
Josep Galceran de Pinós i de Perarpertusa
Història
Política
Noble i polític.
Senyor de Santa Maria de Barberà i castlà d’Arraona Fill i hereu de Francesc Galceran de Pinós-Santcliment i de Corbera De jove participà en la batalla de Montjuïc 1641 Els abusos de les autoritats franceses el dugueren a exiliar-se a Gènova 1643 Consentí a tornar 1646, però mantingué una actitud crítica i, quan el 1650 anà d’ambaixador de la generalitat a París, hi denuncià les irregularitats administratives franceses al Principat Més tard fou ambaixador a Portugal, on intentà d’obtenir ajut del rei Joan IV per trencar el setge de Barcelona Tornà a la ciutat…
Josep Faust de Potau i de Ferran
Història
Segon comte de Vallcabra i senyor de Sarral.
Fill de Cristòfor de Potau i d’Oller, es doctorà en dret civil Anà a Madrid com a ambaixador barceloní, juntament amb Pau Ignasi de Dalmases, germà de la seva muller, per tal de resoldre les diferències entre els catalans i Felip V i també per tal d’alliberar el seu pare, presoner Tot i la seva dignitat d’ambaixador, fou immediatament empresonat Dut a Àvila i Pamplona —on morí el seu pare—, fou alliberat en un bescanvi de presoners Tornà a Barcelona, on el rei arxiduc Carles III el féu marquès de Vallcabra 1707 Fou capità de la Coronela de Barcelona, però desistí el…
Antonio Ugarte
Història
Polític navarrès.
Reeixí a entrar en la camarilla de Ferran VII gràcies a la seva amistat amb l’ambaixador rus Titiščev Intervingué en la compra dels vaixells russos que havien d’integrar les expedicions de conquesta i pacificació d’Amèrica 1817, però que, inservibles, es podriren a la badia de Cadis Empresonat a Segòvia, arran de la revolució del 1820, anà a l’exili Després de la restauració de l’absolutisme 1823 fou nomenat secretari del consell d’estat, amb uns poders gairebé de ministre hom l’anomenava popularment “Antoni II” Allunyat de la cort per Zea Bermúdez, fou nomenat ambaixador…
Guillem Olomar
Història
Diplomàtic.
El 1278 era batlle de Peníscola, i en 1308-09 jutge de la cúria reial Fou ambaixador reial a Tunis el 1292 i el 1314 En 1311-12 assistí al concili de Viena del Delfinat com a ambaixador reial amb Pere Boïl i d’Aragó per demanar la fundació de l’orde militar de Montesa i la seva dotació amb els béns del Temple, aleshores suprimit El 1316 Jaume II l’envià prop del papa a Roma, on actuà amb Vidal de Vilanova Conseller de l’infant Alfons, l’acompanyà a Sardenya amb 200 ballesters, 500 peons i 500 remers en l’expedició contra els pisans 1323 Envià al rei una interessant…
Albert Pintat i Santolària
![](/sites/default/files/media/FOTO/albert_pintat.jpg)
Albert Pintat i Santolària
© Govern d'Andorra
Política
Polític andorrà.
Llicenciat en ciències econòmiques per la Universitat Catòlica de Friburg Suïssa el 1967, es dedicà a l’activitat empresarial El 1982 inicià la carrera política com a cònsol menor de Sant Julià, que continuà com a secretari personal del cap de govern Josep Pintat 1984-85 De 1986 a 1991 fou conseller general i en 1995-97 ambaixador al Benelux i a la UE Ministre de relacions exteriors 1997-2001 i ambaixador a Suïssa i a la Gran Bretanya 2001-2004, a l’abril de 2005 guanyà, al front del Partit Liberal, les eleccions generals i esdevingué cap de govern d’Andorra, càrrec…
Luis Araquistáin y Quevedo
Història
Literatura
Periodisme
Política
Polític, escriptor i periodista castellà.
Afiliat al PSOE, fou membre del comitè nacional 1915 i una de les principals figures intellectuals d’aquest partit En iniciar-se la República fou, successivament, diputat a corts 1931, sotssecretari de treball i ambaixador a Berlín 1932 conseller polític de Largo Caballero, quan aquest esdevingué cap del govern el nomenà ambaixador a París 1936-37 Fou director dels periòdics España 1916, Leviatán 1934-36 i Claridad , i també de l’Editorial España, de la qual fou propietari juntament amb Juan Negrín i Álvarez del Vayo Exiliat des del 1939, continuà la seva activitat…
John Quincy Adams
![](/sites/default/files/media/FOTO/B020400.jpg)
John Quincy Adams
© Fototeca.cat
Història
Estadista nord-americà, fill de John Adams.
Graduat en lleis 1790, fou ambaixador a la Haia i a Berlín fins el 1800, senador 1803-08 i ambaixador a Sant Petersburg 1809-11 i a Londres 1815-17 El president Monroe el nomenà secretari d’estat 1817-25 i esdevingué el teòric de la seva famosa doctrina internacional L’adquisició de Florida 1819 i de Louisiana i ensems el reconeixement de la independència de les antigues colònies espanyoles 1822 foren els fruits del seu intransigent panamericanisme El Democratic Party el portà a la presidència dels EUA 1825-29 Durant tota la seva gestió política fou un decidit…