Resultats de la cerca
Es mostren 7 resultats
música eslava
Música
Música litúrgica dels pobles eslaus de ritu bizantí.
Cantada en eslavònic, fou difosa per Ciril i Metodi de primer a la Gran Moràvia, després a Bulgària música búlgara i, des del 988, a Rússia, on contribuí a la música sagrada russa música russa Els cants eslaus són idèntics als bizantins en conserven no sols les melodies, sinó també els accents dels mots Els neumes musicals serveixen indistintament per a les dues llengües A Rússia hom conserva documents litúrgics eslaus del segle XI El repertori litúrgic eslau té tres notacions neumàtiques l’ecfonètica, la paleobizantina i la kontakariana Ucraïna arribà a tenir una notació pròpia…
música siríaca
Música
Producció musical pròpia de la tradició litúrgica siríaca.
S'ha transmès sobretot a través de les dues principals escoles modernes, la de Mossul Iraq i la de Charfet Líban, i ha estat coneguda a l’Occident gràcies al recull de JJeannin, Mélodies liturgiques syriennes 1924 Transmesa sobretot oralment, però amb una notació semblant a l’ecfonètica bizantina, la música siríaca té, com la bizantina i l’armènia, un sistema de vuit modes quatre d’"autèntics” i quatre de “plagals”, als quals hom dóna els noms àrabs Els reculls de melodies siríaques anomenats sovint, Beṯ Gāzā , que serveixen de models a moltíssimes d’altres, tenen les peces patró…
tenor
Música
Al segle XIII, fragment gregorià organitzat segons els modes rítmics que serveixen de base a l’edifici polifònic del motet.
tecla
Música
Cadascuna de les barretes o botons que, disposats en un ordre determinat i premuts amb els dits, serveixen per a accionar els mecanismes d’una màquina d’escriure, d’un ordinador, d’una linotip, etc.
clau
Clau musical: claus de sol, fa i de do
© Fototeca.cat
Música
Signe escrit al començament, i a voltes entremig, de les línies horitzontals que serveixen de guia en la notació musical, el qual determina el nom i l’altura corresponents a les notes que hi són col·locades.
Actualment hom utilitza sobretot les claus de sol en segona línia, de do en tercera i en quarta, i de fa en quarta, que indiquen on són situats el sol 3, el do 3 i el fa 2 Originàriament servien de signe les lletres que, segons la notació alfabètica, designaven els graus que són a un semitò del grau immediat inferior, primerament segle X les equivalents a do c i a fa f, i més tard segle XV l’equivalent a sol g per a la transposició a la quinta superior dels tons eclesiàstics Darrerament foren fixades com a claus les transformacions d’aquestes mateixes lletres Per tal d’evitar les línies…
vīnā
Música
Instrument de cordes pinçades, clàssic de l’Índia, consistent en un bambú buit coronat d’una vintena de cèrcols de fusta sobre els quals hom tesa quatre cordes de coure i d’acer, afinades a tònica, quinta, octava i quarta; unes tres altres cordes laterals, afinades a tònica i a octava, serveixen per a l’acompanyament.
A banda i banda del tub hi ha dues carbasses de ressonància El mot vīnā fou aplicat antigament a altres menes d’instruments de corda
Giovanni Paisiello
Música
Compositor italià.
Vida Començà els estudis musicals a l’escola dels jesuïtes de Tàrent, i els continuà al Conservatorio de Sant’Onofrio, a Nàpols, entre el 1754 i el 1763 Durant els dos anys següents fou director musical del Teatro Marsigli-Rossi a Bolonya, on estrenà la seva primera òpera, Il Ciarlone , el 1764 En aquesta ciutat tingué els seus primers èxits, i, quan el 1766 tornà a Nàpols, el Teatro Nuovo li encarregà una òpera bufa, La vedova di bel genio 1766, rebuda amb un èxit notable A partir d’aquest moment la seva fama cresqué ràpidament, i al cap de pocs anys arribà a competir amb N Piccinni El 1776…
,