Resultats de la cerca
Es mostren 7 resultats
freixe
Botànica
Tecnologia
Gènere d’arbres caducifolis, de la família de les oleàcies, que comprèn unes 65 espècies de les regions temperades de l’hemisferi nord.
Tenen fulles oposades imparipinnades, de folíols ovals o lanceolats, aguts i de vora dentada, flors petites disposades en panícules i fruits en sàmara D’algunes espècies hom aprofita la fusta freixe , que és dura i elàstica, semblant a la de roure, però de color més clar, i que és molt apreciada en ebenisteria i per a fer peces de precisió Les espècies presents als Països Catalans són el freixe de flor Fornus , propi, sobretot, de les terres submediterrànies orientals, però que reapareix a les muntanyes valencianes, el freixe de fulla gran F excelsior , comú a l’Europa central i que només…
bedoll pubescent
S. Rae (cc-by-3.0)
Botànica
Arbre caducifoli, de la família de les betulàcies, que difereix del bedoll perquè té els branquillons joves pilosos i les fulles de forma més romboidal, entre altres característiques.
De distribució nòrdica, sol habitar indrets més elevats que el bedoll, sobretot boscs subalpins Arriba al Pirineu, i no és rar, per exemple, a la Vall d’Aran, on fa una garlanda de bosc al damunt de les avetoses, juntament amb el bedoll, la moixera de guilla, etc
Manuel Llenas i Fernández
Botànica
Botànic.
Doctor en farmàcia i en ciències naturals Inicià l’herbari del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, i fou professor de botànica a l’Escola Superior d’Agricultura de la Mancomunitat de Catalunya Autor d’un Assaig d’una flora liquènica de Catalunya i d’unes Contribuciones al estudio de la flora del Pirineo catalán Valle de Arán
Hippolyte Coste
Botànica
Cristianisme
Clergue i botànic occità.
Realitzà un vast treball de camp per Occitània, la Catalunya del Nord i els Pirineus i mantingué intercanvis molt actius amb botànics catalans, principalment amb Simó i Pons amb qui preparà cinc fascicles d’una exsiccata del gènere Rosa 1895-1900 És autor de la Flore descriptive et illustrée de la France, de la Corse et des contrées limitrophes 1900-06, molt utilitzada encara avui i que serví de model per a la Flora de Catalunya de Joan Cadevall i Diars juntament amb Joseph Soulié publicà una Florule du Val d’Aran 1913, a la qual afegí un suplement el 1922
Antoni Cebrià Costa i Cuxart
Botànica
Botànic.
Fou catedràtic de botànica general de la Universitat de Barcelona 1847, càrrec en el qual succeí Miguel Colmeiro Publicà Programa y resumen de las lecciones de botánica general 1859, exposició clara i concisa de vuitanta-dues lliçons de càtedra —la darrera de les quals és dedicada a la botànica fòssil o orictològica—, amb preferència per les famílies més nombroses i interessants Per compilar i revisar la flora catalana, recorregué les comarques del Principat, especialment la Ribagorça i la Vall d’Aran, i aplegà un important herbari, que llegà a l’Acadèmia de Ciències i Arts de…
patata
© C.I.C. - Moià
Alimentació
Botànica
Agronomia
Tubercle comestible de la patatera, nutritiu i molt feculent, especialment ric en midó i en vitamina C, molt emprat en alimentació, en l’obtenció de fècules i d’alcohols i com a farratge, segons la varietat.
Hom coneix més d’un miler de varietats de patates, que poden ésser classificades segons el temps de maduració molt precoces, precoces, semitardanes i tardanes, segons la forma rodones, ovals i llargarudes, segons el color de la pell grogues, rosa i vermelles o de la carn blanques i grogues i segons el lloc d’origen La collita de les patates, que té lloc quan les parts aèries de la patatera comencen a assecar-se, pot ésser feta manualment, amb l’ajut d’eines, com l’aixada o l’arada, o mecànicament, mitjançant l’ús d’arrencadores de tubercles Originària de l’Amèrica del Sud, era conreada des de…
cànem
© Corel / Fototeca.cat
Botànica
Agronomia
Planta herbàcia anual, de la família de les cannabàcies, de tija erecta, fistulosa, d’1 a 3 m d’alçada i fulles grosses, aspres, de color verd fosc i olor penetrant, palmatisectes, de 5 a 7 segments llargs i profundament dentats.
Dioica, les plantes masculines produeixen raïms laxos de flors verdoses, i les femenines tenen les flors en forma d’ampolla, reunides a les summitats de les branques o a les axilles de les fulles Vora el pericicle la tija té llargues fibres liberianes, blanques, de 90 a 250 cm de longitud, resistents i duradores És originària de les estepes d’Àsia, entre el llac Baikal i la mar Càspia, i s’estengué en forma conreada a Xina on és documentada ja vers el 2800 aC, Índia, Pèrsia, nord d’Àfrica i Europa meridional on fou introduïda pels escites vers el 1500 aC, i difosa pels grecs i especialment…