Resultats de la cerca

Nebot de Jeroni Mateu, vestí l’hàbit benedictí a Montserrat el 1569 Participà activament en les dissensions internes del monestir, motivades per les diferències entre monjos catalans i castellans Deportat a Nàpols per Felip II de Castella, aconseguí d’evadir-se de la presó i refugiar-se a Montecassino, on fou predicador i escriví diversos opuscles De vera existentia corporis sancti Benedicti in Cassinensi ecclesia 1607 i Chronicon monasterii Cassinensis a Leone Ostiensi conscriptum 1616 Fou nomenat abat de San Salvatore de Castellis per Pau V 1610

Fou secretari reial des d’abans del 1343 i el primer que ocupà el càrrec —de nova creació— de protonotari reial 1354-64 Intervingué en la redacció de les Ordinacions sobre el regiment dels oficials de la cort, del 1344, que era, bàsicament, una versió, mot per mot, del text llatí de les Leges Palatinae del regne de Mallorca, feta sense cap preocupació estilística Més tard, tanmateix, per raó del seu nou càrrec de protonotari, hagué de tenir cura del bon estil i de la redacció dels documents dimanants de la cúria reial era el primer pas en la formació d’un estil cancelleresc de prosa catalana…

Amb els seus sis germans es rebellà contra Pere III de Catalunya-Aragó i prengué l’Alguer i altres punts de Sardenya 1347 Perdonat 1354, no trigà gaire a unir-se a Marià IV, jutge d’Arborea, contra els catalans 1355 Tot i que tornà a reconèixer l’autoritat del rei, poc temps després es rebellà novament

Fou conseller cinquè 1438-39 i quart 1449-50 i membre del Consell de Cent 1461-62 de Barcelona i, durant el trienni 1446-49, batlle En esclatar la guerra civil de 1462-72, es posà al costat del Consell del Principat Acomplí accions de caràcter militar i diplomàtic participació en el setge de la força de Girona 1462 i en la defensa del Baix Llobregat 1464 Fou un dels vuit membres de l’ambaixada enviada per Catalunya a Lluís XI de França 1463-64

Experimentat ja en la guerra de cors, de la fi del 1341 fins a la presa d’Algesires el 1344, fou el vicealmirall de la flota catalana enviada a l’estret de Gibraltar en ajut de Castella per impedir el pas dels benimerins El 1342, però, fou cridat pel rei Pere a Barcelona per vigilar les galeres del seu cunyat Jaume III de Mallorca, que havia anat a conferenciar amb ell abans de la ruptura d’hostilitats El 1344, en premi als seus serveis, el rei li concedí el càrrec de vicealmirall de València amb caràcter vitalici, bé que en fou desposseït el 1347, potser per pressió de la Unió valenciana, de…

Fill de Joan VI Cantacuzè, fou destinat a la província de Tràcia sense drets d’heretatge, que havien estat atribuïts als descendents de Joan V Paleòleg, el seu gendre i collega Associat al tron el 1353, no volgué renunciar a l’autoritat imperial en abdicar el seu pare 1355 Capturat pels serbis en la seva temptativa d’apoderar-se de la Macedònia 1357, fou consignat a l’illa de Tènedos, i, a instàncies del seu pare, acceptà el despotat de Mistràs, juntament amb el seu germà Manuel

Obrer metallúrgic, fou un dels autors, juntament amb Nicolau i Casanellas, de l’atemptat que ocasionà la mort del president del consell de ministres Eduardo Dato 8 de març de 1921 Detingut, fou condemnat a mort 1923, però posteriorment hom li commutà la pena per la de cadena perpètua 1924, i fou alliberat quan es proclamà la Segona República El 19 de juliol de 1936 lluità contra l’aixecament militar a Barcelona, i intervingué en la conquesta de Casp amb les forces de Durruti

Notari, escrivà de la porció temporal Anotà al començament i final dels seus protocols els esdeveniments eclesiàstics i civils del seu temps referents a Mallorca, ja en llatí ja en català, sempre amb gran concisió, del període 1372-1408 Terrassa inclogué les notícies als seus Anales de Mallorca i Villanueva les publicà al seu Viaje Tingué dos fills, Jaume i Vicenç, tonsurats el 1377 i 1380, respectivament Sis lamentacions, en català, sobre la catastròfica avinguda de la riera de la ciutat de Mallorca, escrites per un misser Salzet, li han estat atribuïdes, així com també al seu fill Vicenç

Encapçalà des dels primers anys del segle el socialisme manacorí regidor a partir del 1903, cap de l’agrupació socialista local i principal creador de la casa del poble Representà, amb Joan Montserrat i Parets i algun altre, el socialisme dels pobles de Mallorca, sovint enfrontat al de Palma

Fill hereu de Pere de Montcada i de Luna, baró de Vilamarxant, i de Joana de Vilaragut El 1443 es casà amb la seva cosina germana Orfresina i aconseguí que el pare d’aquesta, Guillem Ramon III de Montcada i de Luna, en morir ~1456, els deixés l’herència i els títols baronials d’Aitona, Mequinensa, Artesa i Seròs, tot i que tenia un fill baró, Llorenç de Montcada i de Lioro Ambdós consorts tingueren els seus béns en indivís Llorenç s’hi oposà, fet que inicià una bandositat entre ell i Mateu i Orfresina, que no vacillaren a pressionar les autoritats de Lleida perquè els fessin…