Resultats de la cerca

Ocupa una part de l’antic convent de caputxins, construït entre els anys 1687 i 1700 El 1945, gràcies a la donació de Vicenç Ros i Batllevell 1883 — 1970, es convertí en museu municipal, i acollí una de les més importants colleccions de ceràmica de Catalunya, amb obres mestres de la rajoleria catalana dels s XVII i XVIII, amb un fons de prop de 15 000 rajoles També conté un destacat fons etnològic i colleccions arqueològiques d’interès local Aplega l’arxiu documental i la biblioteca, amb abundant documentació antiga El conjunt s’amplià el 1972 amb l’adquisició de la collecció de…

Es difongué aviat per tot el món uns 400 000 membres en 95 estats l’any 1959 A Catalunya fou fundada el 1857 El primer president del consell central de Catalunya 1857-82 fou Ignasi Despujol, marquès de Palmerola, i el succeí Delfí Artós 1882-1903 El 1891 el consell central de Catalunya inicià la publicació anual de l' Almanaque de las Conferencias de San Vicente de Paúl El 1923 aquesta associació comprenia el consell central de Catalunya, resident a Barcelona, els consells particulars de Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida, Vic, Sabadell i Manresa, i 98 conferències

Al començament del s XIX era oficialment considerada títol del regne

La casa de Sant Vicenç de Bajoles , l’actual mas Anglada, entre Perpinyà i Castell-Rosselló, era la principal dels religiosos hospitalers al Rosselló i tenia sotmeses les senyories o cases subalternes de Bompàs, Cabestany i Sant Nazari, i és esmentada ja el 1172 La successió de comanadors el primer conegut és Arnau d’Alverí, el 1211 s’allargà fins a la Revolució Francesa 1790 Vivien a la casa de Bajoles un prior i diversos frares, mentre que els cavallers tenien residència a Perpinyà

Combina la tradició dels Serra i de Destorrents amb els nous corrents internacionals —bé de Borrassà, bé francesos—, però sense gaire personalitat Les seves obres són la repetició constant d’uns mateixos models entre elles, posteriors al 1400, hi ha el retaule esmentat, el de la Mare de Déu al mateix lloc i el de Sant Vicenç Museu Episcopal de Vic

Enviat per Dioclecià i Maximià per tal de perseguir els cristians, segons la llegenda, s’establí a Saragossa recorregué les ciutats de la costa catalana i féu incursions a l’interior de la península Ibèrica, a les Gàllies i a Àfrica Apareix per primera vegada en la passió de sant Vicenç de Saragossa-València s IV, i fou introduït successivament a d’altres passions llegendàries, com les dels màrtirs Cugat, Eulàlia i Sever de Barcelona, de Feliu de Girona i de Vicenç de Cotlliure, dels divuit màrtirs de Saragossa, de Just i Pastor d’Alcalá, de Leocàdia de Toledo, de…

Sortí a Barcelona del 7 d’abril de 1925 al 5 de setembre de 1927 Els redactors i els articles tenien un alt nivell literari i crític i reivindicava l’esport popular catalanista i  amateur Nasqué gràcies a la crida que es feu des de les pàgines de  La Veu de Catalunya  i  La Publicitat  S'hi destacaren Antoni Vilà Crítias , amb els comentaris intellectualitzats sobre boxa, Just Cabot, Joaquim Ventalló, Xavier Regàs, Manuel Basté, Lluís Meléndez, Carles Sindreu, Joaquim Ventalló, Xavier Regàs, Josep A Trabal i Josep M Planas En desaparèixer, per dificultats econòmiques, la major…

El primer, Josep Real i Homs cap del taller 1721-54, fill del mas Ral de Taradell, es formà amb Jacint Moretó i establí taller independent, que fou continuat pels seus fills Vicenç Real i Vernis 1754-72 i Antoni Real i Vernis 1781-97, autors d’innombrables retaules, desapareguts recentment, a les esglésies de Vic i de la diòcesi, com els de Corcó, del Carme de Vic i el conservat a Gombrèn, obrats per Vicenç els de les capelles laterals de la Gleva, el de Sant Pere de Torelló, el de Sant Boi de Lluçanès, de Sora i de Sant Hipòlit de Voltregà, obrats per Antoni, que…

S'edità, en català, a la ciutat de Mèxic entre els anys 1960-61 Promoguda pel Partit Socialista Unificat de Catalunya PSUC, difongué textos de temàtica política Dirigida per Francesc Vicenç, fou en part elaborada i redactada a Catalunya, i en part a Mèxic Hi collaboraren Francesc Vallverdú, Jordi Solé Tura, Pere Ardiaca, Francesc Vicenç, Josep M Casstellet i Josep Solé i Barberà, entre d’altres Per problemes jurídics, canvià el títol després del quart número i s’anomenà Nous Horitzons Després passà a editar-se a França

El 1680, després de la mort del seu fill Vicenç de La Grua-Talamanca i La Valle, segon duc, el títol fou venut als Torallo