Resultats de la cerca

Els principals instruments són els de cordes fregades amb arquet viola da gamba , violí, viola, violoncel i contrabaix, els de cordes pinçades, sigui amb mànec viola de mà, llaüt, guitarra, mandolina, etc o sense lira, cítara i arpa, els de teclat espineta, clavecí, etc els de cordes percudides clavicordi i piano En la classificació segons criteris organològics, coincideixen amb els intruments cordòfons

Pertanyent a una dinastia de músics francesos, es donà a conèixer amb diverses cantates, sobretot Le soleil vainqueur des nuages 1721, dedicada a Lluís XV Té també un oratori, Historie de la femme adultère , cants i motets, peces d’orgue i de clavecí Introduí a França la cantata i la sonata italiana i procurà de fusionar el gust italià i el francès

La seva tècnica fou decisiva en el perfeccionament de la mecànica de petits martells que percudeixen les tecles i permeten d’obtenir els matisos piano i fort, en el seu Gravecembalo col piano e forte 1709, que reunia les característiques del clavicordi i del clavecí Els instruments que construí a partir del 1720 eren ja perfectes i contenien tots els elements del pianoforte modern

Fou organista de Saint-Gervais 1685 i de la capella reial De la seva obra es destaquen quatre llibres de peces per a clavecí 1713, 1717, 1722, 1730, dues misses per a orgue 1690, concerts reials 1722, Les goûts réunis 1724, Apothéose de Corelli 1724 i Apothéose de Lully 1725 Compongué també música vocal, profana i religiosa, i el llibre didàctic L’art de toucher le clavecin , dedicat a Lluís XV 1716-17

Al final del s XVI ja era considerat antic els s XVII i XVIII entrà a formar part de la suite instrumental clavecí, orquestra, violí, llaüt com a primera peça després d’un eventual preludi, o bé, menys sovint, entre d’altres danses, tot fent un contrast rítmic amb la precedent i amb la consegüent En l’evolució de la suite devers la sonata s XVIII, el lloc de l’alemanda fou ocupat per l' allegro inicial, que conservà el temps moderat

S'assembla al clavecí, però té la caixa més petita i és de forma poligonal Té un sol registre de vuit peus i el teclat és de quatre octaves i mitja d’extensió Habitualment no tenia potes i hom el collocava damunt una taula Amb el nom d’espineta hom designava, al s XVI, tota mena d’instruments de teclat i de cordes pinçades per becs de ploma de corb muntats sobre martinets, i a vegades era emprat com a sinònim de virginal

Professà al monestir dels jerònims d’El Escorial 1756 Publicà Arte de canto llano 1778 i és autor d’una Missa per a vuit solistes, un Miserere a quatre veus i orquestra, cinc Lamentationes de dues a vuit veus amb acompanyament de clavecí i contrabaix i dos Benedictus per a quatre veus solistes El seu germà Pau Galí i Ramoneda Terrassa,1743  — El Escorial, 12 de maig de 1792 fou mestre de capella del monestir dels jerònims i hi organitzà l’arxiu musical

Es destacà a Venècia com a autor de música sacra i d’òperes A Anglaterra estrenà, amb èxit, Penelope 1741, Sirbace 1743, etc De nou a Venècia, creà oratoris, com Isaac 1745 i Judith 1746, i collaborà amb Goldoni en òperes bufes, com Il filosofo di campagna 1754, La diavolessa 1755, etc Residí 1765-68 a la cort de Caterina II de Rússia hi compongué Ifigenia in Tauride 1768 i sonates per a clavecí Fou primer mestre de capella a San Marco de Venècia 1762-85

De família noble, estudià amb ALotti La seva obra mestra és l' Estro poetico-armonico , collecció de cinquanta salms També deixà concerts per a cinc instruments 1708, sonates per a clavecí, per a flauta i baix continu 1712, etc, i oratoris, misses i cançons madrigalesques i àries per a cambra El 1720 publicà una sàtira sobre la vida musical de la seva època Il teatro alla moda El seu germà, Alessandro Marcello Venècia ~1684 — ~1750, fou violinista —deixeble de Tartini—, i deixà música instrumental i religiosa

No hi ha documents que aportin una idea clara dels acompanyaments instrumentals que hom feia en l’antiguitat i a l’edat mitjana A partir del s XVI, un instrument d’harmonia llaüt, tiorba, guitarra i, més endavant, el clavecí i l’orgue executava les parts no cantades de les peces vocals reduïdes a una sola veu Als s XVII i XVIII, el procediment més general d’acompanyament era la realització de l’anomenat baix xifrat, l’estructura harmònica del qual ha perdurat després en els acompanyaments amb totes les notes escrites