Resultats de la cerca

Establert d’infant a València, fou deixeble del seu oncle Joan Pérez i Castiel Autor de les torres de les esglésies de Sant Llorenç, de Russafa i de Campanar, a València Amb el seu oncle féu l’església de Xelva i l’edifici de Sant Pius V a València Treballà també a Foios i a Requena El seu fill Joan Baptista Mínguez València 1715 — 1787 estudià matemàtiques a València i residí un quant temps a Madrid, on fou delineant del Palacio Real El 1775 esdevingué director de l’Acadèmia de Sant Carles de València

Estudià al seminari de Girona 1913-18 Installat a Barcelona 1919, collaborà en revistes com Mirador  i La Revista , i traduí per a la Fundació Bernat Metge les Elegies de Properci i de Tibul 1925 Publicà reculls de lleugera aproximació a l’estètica del postsimbolisme, els quals combinen el lirisme amb l’humor i la sàtira Primícies 1920, La lluita en el repòs 1921 i Moments 1924 És autor de Dies verges 1929, una novella d’arrel psicològica sobre l’adolescència Publicà també el volum de contes Magda la generosa 1931 i la biografia El Dr Andreu 1926 En teatre, escriví obres com L’hora del secret…

El realitzador Víctor Erice l’escollí d’adolescent per a protagonizar El sur 1983 Més endavant interpretà pellícules com ara Las dos orillas 1987, de JSBollaín Al acecho 1987, de GHerrero Mientras haya luz 1987, de FVega Malaventura 1988, de MGutiérrez Aragón Un paraguas para tres 1991, de FVega Sublet 1992, de ChGutiérrez Jardines colgantes 1993, de PLlorca Tocando fondo 1993, de JLCuerda El techo del mundo 1994, de FVega Tierra y libertad 1995, de Ken Loach Menos que cero 1996, de PTellería Niño nadie 1996, de JLBorau Subjúdice 1998, de JMForn Leo 2000, de JLBorau La balsa de piedra 2002,…

Periodista, és autor de novelles Don Clorato de Potasa , 1929 La família Mínguez , 1946, d’obres teatrals Margarita y los hombres , 1934 El baile , 1952 i de guions cinematogràfics

Juntament amb Josep Mínguez, és el millor dels deixebles i continuadors de Joan Pérez i Castiel L’única etapa d’activitat plenament coneguda és la que abraça la construcció de la torre de Santa Caterina de València, possiblement la torre barroca més interessant del regne 1688-1705 Al marge d’aquesta obra construí la portada de l’església parroquial de Vinaròs i collaborà en l’ampliació de l’església arxiprestal de Santa Maria de Sagunt

De família terratinent, però empobrida per les confiscacions d’Octavià l’any 41 aC, estudià a Roma, on conegué, de jovenet, la seva amant, que ell anomena Cíntia en els seus poemes el seu nom autèntic era, probablement, Hòstia Amic d’Ovidi, es dedicà a la creació poètica des de bon principi i fou dels protegits de Mecenes Dels quatre llibres d' Elegies , en estrofes dístiques traduïdes al català per Joaquim Balcells i Joan Mínguez 1925, el primer Cynthia Monobiblos és de l’any 28 aC i especialment dedicat al seu amor per Cíntia, tal com el segon i part del tercer, escrits entre…

La seva família visqué prop de Palestrina i pertanyia a l’orde dels cavallers Sembla que fou educat acuradament, i des de l’any 31 aC estigué molt unit al famós Marc Valeri Messala Corví Formà part del seu selecte cercle literari i l’acompanyà a la Gàllia i a l’Orient Des de l’any 29 aC, malalt a Corciva, es dedicà a la poesia Cantà Dèlia pseudònim de Plània, segons Apuleu, Glicera i l’amor d’un amic, Marat els poemes formen el llibre I del corpus conservat En el llibre II mutilat cantà una altra amiga, Nèmesi, i la glòria de Messala El llibre III conté versos de diferents poetes del seu…

Vida i obra Fill del notari de València Marc Antoni Ortí, fou ell mateix notari des del 1618 i succeí al seu pare com a secretari de la ciutat i del braç militar del regne Fou comptador de la Costa marítima, escrivà de la junta de la fàbrica de murs i valls i regent del Llibre de Memòries de la Ciutat Es casà amb Maria Moles i Llopis, filla del metge de cambra de Felip III Vicent Moles i Garcia, i el 1645 obtingué privilegi de noblesa Són fills seus els poetes Marc Antoni i Josep Ortí i Moles És autor, amb Jacint Alfons Maluenda, de la Comedia famosa la Virgen de los Desamparados de Valencia…

Als Països Catalans, durant el període del Renaixement, el llatí fou conreat pels diversos humanistes humanisme, que l’empraren com a llengua en la redacció de llurs treballs o en llur epistolari També traduïren diverses obres dels autors llatins més famosos i aprofitaren els models en la creació de les pròpies obres Amb tot, l’estudi de la llengua i de la literatura llatines mai no fou professat amb un veritable rigor científic Els humanistes només poden ésser considerats llatinistes d’una manera parcial, en tant que admiraren les obres dels clàssics i intentaren que els fossin familiars Hi…