Resultats de la cerca

Els “antics” usaven ja una notació mesurada, formada gairebé exclusivament per fórmules ternàries Aquesta notació tradicional, en neumes, no comportava cap designació de valor rítmic, i calgué utilitzar uns modes basats en la mètrica grega Segons el mode prescrit, la melodia es desenvolupa en un ritme constant de troqueus, iambes, dàctils o anapests La necessitat d’atribuir a cada nota un valor definit fou l’origen de la música mesurada, pas decisiu vers la notació moderna El conjunt de melodies conservades actualment amb el nom de cant gregorià o cant pla fou homòfon fins a la…

Començà d’estudiar dret a Leiden Viatjà per Europa, i el 1615 s’establí a Leiden, on l’any següent fou nomenat geògraf acadèmic Les seves obres principals són Germaniae Antiquae libri 3 volums, 1616, Sicilia antiqua cum Sardinia et Corsica 1619, Italia antiqua 2 volums, 1624 També féu el primer assaig d’un tractat de geografia històrica i política Introductio in universam geographiam 4 volums, 1624

Hom només en sap el nom de dos, Leoninus i Perotinus, importants representants de l’Ars Antiqua

Escriví organa a veus, contemporanis del repertori de Sant Marçal de Llemotges i anteriors als de l’Escola de Notre-Dame de París Actuà a la catedral de Tarragona Lluc és l’únic nom d’un compositor català conegut de l’ ars antiqua No s’ha conservat cap obra seva

Formada amb Josep M Llorens, s’ha especialitzat en el domini de la polifonia medieval catalana El 1977 obtingué el Premio Nacional de Musicología per la seva tesi doctoral, La música en la Casa Real catalano-aragonesa, 1336-1442 , publicada el 1979 Ha publicat també L’Ars Antiqua a Catalunya 1978 i La música medieval 1980

Sorgida a Florència al començament del segle XV, com a resultat d’una reacció contra l’escriptura gòtica complicada, que ja iniciaren Petrarca, Boccaccio i d’altres, s’estengué als diversos centres culturals d’Itàlia i passà a poc a poc als altres països de l’Europa occidental El propòsit dels humanistes fou la imitació servil de l’escriptura carolina del segle IX a l’XI, creguda per ells l’autèntica littera antiqua dels clàssics romans L’escriptura humanística, en les seves formes rodona i cursiva, ha passat als tipus d’imprenta moderns

Hom en discuteix l’origen potser hi ha elements generals occidentals amb un fort influx oriental a partir del segle VI Les fonts literàries són abundants i importants, però —excepte el leccionari de Wolfenbüttel, que pot basar-se en un arquetip del segle V— un xic tardanes segles VI, VII i VIII misses de Mone, Missale Gothicum, Missale Gallicanum Vetus, Missale Francorum amb molts elements romans, Leccionari de Luxeuil, Benediccional de Freising , els Statuta Ecclesiae antiqua , les cartes del Pseudo-Germà de París Expositio brevis antiquae liturgiae Gallicanae i molts…

La seva gènesi fou el resultat d’un llarg procés d’estilització de les escriptures en ús, operada pels escriptoris dels monestirs situats entre el Rin i el Loira, durant els segles VIII i IX Els avenços bàsics de la nova escriptura —fixació dels tipus, agrupament racional i claredat de lectura— poden observar-se ja en les de Corbie Picardia i de Tours, sota els abadiats respectius de Maurdramne 772-780 i de Fredegari 806-834 A l’impuls de la cancelleria carolíngia, la nova lletra es propagà, durant el segle XI, per tot l’Occident L’època clàssica de l’escriptura carolina va des de la segona…

El nom, a la Grècia antiga, significava un conjunt de veus o de parts instrumentals, sense jutjar la natura de llur relació En els seus inicis, la polifonia occidental era molt semblant a la practicada en les civilitzacions primitives que avui estudien els etnomusicòlegs En la seva forma culta i escrita, les primeres pràctiques musicals polifòniques daten del segle IX La primera forma musical és l' organum o diafonia En una segona etapa aparegué el discant, basat en el moviment contrari de les veus La innovació següent fou el motet, o combinació de melodies amb texts independents Una altra…

Arqueòleg, epigrafista i numismàtic, molt vinculat a l’escola de Barcelona Fill de Pío Beltrán Villagrasa Director del Museo de Arqueología de Cartagena i catedràtic de la Universitat de Saragossa 1950-85, secretari general dels Congresos Arqueológicos del Sudeste de España 1946-50, i dels Congresos Nacionales de Arqueología des del 1949, publicà treballs de numismàtica antiga hispànica i el Manual de Numismática 1946 Com a epigrafista s’especialitzà en el camp ibèric i dirigí Hispania Antiqua Epigraphica Ultra estudis de prehistòria i arqueologia de Cartagena i d’Aragó,…