Resultats de la cerca

Hom l’anomena també esquerra moderada

La coalició era formada pel partit Comunisti Italiani, Democratici di Sinistra , I Democratici, Partito Popolare Italiano, Rinnovamento Italiano, Socialisti Democratici Italiani, Unione Democratica per l’Europa i Verdi Resultà vencedora en les eleccions al parlament italià del 1996, després d’enfrontar-se a la coalició opositora de centredreta, Polo delle Libertà, liderada per Silvio Berlusconi Des del 1996 se succeïren tres governs de L’Ulivo primer el de Romano Prodi 1996-98, seguit del que encapçalà Massimo D'Alema 1998-2000, que fou substituït per Giuliano Amato La inestabilitat…

Dels inicis a la dècada final del segle XX Fundat pels sindicats el 1900 en collaboració amb cooperatives i societats socialistes, no es diferencià gaire d’un grup de pressió del Liberal Party  fins el 1914 Inclòs pels liberals als governs de coalició durant la Primera Guerra Mundial , elaborà unes noves bases i un programa propi que representà un compromís entre un socialisme d’inspiració marxista i el pensament social liberal Això i la divisió del Liberal Party li permeté d’esdevenir el segon partit al parlament el 1922 El 1924, amb el suport dels liberals, formà el seu primer govern,…

En les eleccions generals de l’abril del 2008, fou la primera força de l’oposició, amb 239 escons a la Cambra dels Diputats i el 37,5% dels vots Després de la dimissió de Silvio Berlusconi el novembre del 2011, el PD prestà suport extern al govern tècnic de Mario Monti i, després de les eleccions generals del febrer del 2013, fou la força més votada i Enrico Letta, un dels líders del partit, esdevingué primer ministre al capdavant d’un govern de coalició de centre En les eleccions al Parlament Europeu del 2009 aconseguí 22 diputats, que augmentà a 30 el 2014 En aquesta cambra forma part del…

Al començament s’hi afiliaren membres de la Unió Democràtica del País Valencià de l’antic PSPV separats en fusionar-se aquest partit amb el PSOE, així com independents Tingué relacions amb la Internacional Liberal Els seus caps més rellevants foren Jesús Puig i Noguera passat després al PSOE, Francesc Agües, Andreu Banyuls i, sobretot, Francesc de Paula Burguera i Escrivà , secretari general fins el 1982 No aconseguí escons en les eleccions generals del 1979 i el 1982 En les municipals del 1979 aconseguí alguns regidors i batlles en poblacions de relativa importància El 1983 pactà amb…

Diputat pel Partito Comunista Italiano des del 1987 i director del diari L’Unità 1988-90, fou un dels artífexs de la transformació del PCI en el Partito Democratico della Sinistra PDS el 1991, i n'esdevingué secretari general el 1994 El 1998, al capdavant de la coalició de centreesquerra Democratici di Sinistra, guanyà les eleccions generals i esdevingué primer ministre primer cap de govern italià de trajectòria comunista d’un govern de centreesquerra en el qual tingueren presència fins a set forces polítiques, amb una majoria de ministres de DS 9 i del Partit…

Integrat pel Partito Democratico della Sinistra PDS, com a soci principal, juntament amb Cristiano Sociali, Riformatori per l’Europa, Comunisti Unitari i Laburisti, Massimo D'Alema , cap de govern entre el 1998 i el 2000, en fou el primer secretari En les eleccions legislatives del maig del 2001, el partit, amb Piero Fassino com a secretari general s’integrà en la coalició de centreesquerra L' Ulivo , liderada per l’exalcalde de Roma i membre del DS Francesco Rutelli, però foren derrotats per la coalició conservadora de Silvio BerlusconiEn les eleccions al Parlament Europeu del…

Es presentà com a gran opció de centreesquerra nacionalista al Principat de Catalunya, on fou, amb 11 diputats, la segona força política Per al senat sostingué, amb Centre Català i UDC, la coalició Democràcia i Catalunya, que obtingué dos escons

Efectuà estudis arqueològics a l’Àsia Menor i a Grècia i publicà diverses obres sobre numismàtica i epigrafia Durant la tercera República fou diputat de centreesquerra, senador, ministre d’instrucció pública 1876 i d’afers estrangers 1877-79 i president del consell de ministres 1879

Cap de la facció de centreesquerra al parlament 1865, s’uní 1875 amb el partit governamental de Deák, d’on nasqué el partit liberal, del qual esdevingué el màxim dirigent Cap de govern 1875-90, millorà les condicions econòmiques del país i consolidà el dualisme monàrquic austrohongarès