Resultats de la cerca

Hom el presenta en dues varietats groc dolç i verd sec Des del 1903 és elaborat també a la fassina de Tarragona, on hi hagué fins el 1936 una casa cartoixana

Inspirada en l’evocació de Waterloo i en cròniques antigues llegides a Itàlia —principalment la que explicava els orígens de la família Farnese—, fou escrita en cinquanta-dos dies i publicada en dos volums per Ambroise Dupont, el qual, per tal d’estalviar-se les despeses d’un tercer volum, imposà a l’autor un final ràpid i ellíptic L’obra, que obtingué un notable èxit de crítica Balzac l’elogià a la “Revue Parisienne”, relata la vida aventurera d’un jove ambiciós, Fabrizio del Dongo, en un ambient eclesiàstic i polític, tot barrejant-hi intrigues sentimentals

El 1402 entrà a la cartoixa de Portaceli, d’on fou prior 1414-23 El 1419 fou delegat per a obtenir la unió de les cartoixes hispàniques amb la Grande Chartreuse, separades pel Cisma d’Occident obtingut l’èxit, escriví una relació llatina de les gestions publicada el 1890 Cridat a endegar la nova casa de Montalegre Maresme, en fou el primer administrador i prior des del 1423 El 1425 passà a regir Valldecrist, i fou visitador de la província, sense deixar l’administració de Montalegre, càrrec que tingué fins el 1437 Nomenat coadjutor del general de l’orde, Guillaume de la Motte, el…

El nucli primitiu fou un grup de cabanes bastides entorn d’una capella Malgrat la posterior construcció d’un monestir, el cenobi conservà l’estructura de celles individuals i independents, prototip de totes les cartoixes posteriors A partir de la fundació 1091 d’una nova cartoixa a la Torre, Calàbria, l’orde es difongué considerablement i arribà a tenir 282 comunitats Sant Bru no dictà cap regla El cinquè prior de Chartreuse, Guigo, compilà 1128 les Consuetudines , que reberen successives aprovacions i modificacions amb les Additiones 1259 de Basili, els Nova Statuta 1368 de Rainaldi i la…

Entre els seus films es destaquen Les pirates de la nuit 1938, La Chartreuse de Parme 1948, Barbe-Bleue 1951, Fanfan la Tulipe 1952, Si tous les gars du monde 1955, La tulipe noire 1964, Les amours de Lady Hamilton 1968, etc

El 1943 començà la seva tasca en el teatre i el 1945 fou el protagonista de Caligule d’ACamus Formà part del Théâtre National Populaire, on interpretà Le Cid 1951, Le Prince de Hombourg 1951, Richard III de Shakespeare 1954 i Lorenzaccio d’AMusset entre moltes altres En el cinema cal destacar L’idiot 1947, La Chartreuse de Parme 1948, Fanfan la Tulipe 1952, Les orgueilleux 1953, Le rouge et le noir 1954, Montparnasse 19 1958 i Le joueur 1958

Decorador per a Marcel L’Herbier i Jean Renoir 1919-26 i ajudant de René Clair, es vinculà a la darrera avantguarda El seu art revulsiu, moral i eficaç, sabé alternar la dignitat amb la denúncia Entre les seves realitzacions destaquen Douce 1943, Le diable au corps 1946, Occupe-toi d’Amélie 1949, L’auberge rouge 1952, Le rouge et le noir 1954, Marguerite de la nuit 1955, adaptació del Faust, La traversée de Paris 1956, La Chartreuse de Parme 1969 i Lucien Leuwen 1974

Destacà com a creador d’ambients i com a director d’actors La major part de les seves produccions, d’accentuat barroquisme, són adaptacions literàries o recreacions històriques Cal esmentar-ne Gli innamorati 1955, segons Goldoni, Il Bell’Antonio i La notte brava 1959, La viaccia 1961, Senilità 1962, Metello 1970, Per le antiche scale 1975, L’eredità Ferramonti 1976, La dame aux Camélias 1980, La Chartreuse de Parma 1982, La Venexiana 1985, Mosca addio 1986, Gli indifferenti 1989 i La villa del Venerdì 1991 També dirigí les sèries televisives ‘Gli indifferenti’ 1988 i ‘La famiglia…

Professà a la cartoixa d’Escaladei el 1595, que decorà com també decorà les cartoixes de Montalegre, Portaceli i Las Cuevas Andalusia, on pintà dues sèries de les vides de la Mare de Déu i de sant Bru aquesta fou copiada en vida de l’artista i enviada a la Grande Chartreuse Tingué una gran anomenada al seu temps segons Pacheco fou el millor intèrpret del tema de la Puríssima de la seva època Hom intentà que decorés una capella de Santa Maria la Major de Roma el 1608, però Guido Reni s’hi oposà L’única obra documentada d’ell fins ara és el retaule de Sant Martí de Teià 1617…

Fou canonge a Colònia Passà a ensenyar a l’escola de la catedral de Reims 1057 i entre els seus deixebles hi hagué Odon de Lagny, el futur papa Urbà II Canceller de l’arxidiòcesi de Reims, haguè de desterrar-se per causa d’un conflicte amb l’arquebisbe Manassès de Gournay 1076 Destituït aquest 1080, pogué retornar a Reims, però al cap de poc temps decidí de retirar-se a la vida benedictina sota la direcció de Robert de Molesmes Poc després, amb sis companys anà a Chartreuse, on fundà una comunitat monacal en terrenys cedits per Hug, bisbe de Grenoble, origen de l’orde cartoixà…