Resultats de la cerca

Fou l’ànima dels quaderns humorístics Fullaraca vers el 1887 i collaborà en La Roja 1881, La Honorata 1885-86 i altres publicacions de Barcelona i Madrid Fou el primer director artístic de La Tomasa des del 1888 Estrenà al Romea de Barcelona el drama Al peu de la creu 1892 i escriví diversos monòlegs humorístics, entre els quals cal citar Tot per elles 1885 i L’home de la dida 1892 Era oncle de l’escultor i comediògraf  Lambert Escaler

Vida i obra Al principi de segle tingué relació amb la tipografia de L’Avenç Debutà el 1909 com a comediògraf amb Quan l’amor ha encès la flama Seguiren, entre d’altres, L’eterna qüestió 1909, Mai se fa tard si el cor és jove 1910, Vilacalmosa 1910, Matí de festa 1910, A cor distret, sagetes noves 1911, La sagrada família 1912 i Seny i amor, amo i senyor 1925, la seva obra més representada a Catalunya i, posteriorment, a Mèxic més de cent representacions, en traducció castellana d’Artur Moi Inserit dins del costumisme, evità els efectismes romàntics, simplificà la trama de les obres,…

Cursà la carrera de dret, però ja des de petit revelà un gust precoç pels espectacles Els seus estudis, el seu treball com a advocat i el fet de formar part de diverses companyies escèniques el portaren a viure a diferents ciutats d’Itàlia S’inicià en el teatre amb algunes obres per a la companyia de còmics del teatre San Samuele de Milà Griselda , Don Giovanni Tenorio , etc A Pisa 1745-48, on exercia la carrera d’advocat, escriví Arlecchino servitore di due padroni , bé que els anys decisius com a comediògraf començaren el 1748 A partir d’aquest any treballà com a autor per a…

Les notícies sobre la seva vida són poques i incertes posseí una cultura molt vasta, sobretot literària i artística, i en les seves comèdies mostrà un marcat menyspreu per la ignorància i la rudesa Participà en les lluites polítiques ateneses a favor del partit aristocràtic i utilitzà el teatre molt especialment com a camp de batalla D’acord amb aquesta mentalitat, defensà els mites religiosos i dirigí el seu gran poder de sàtira contra els renovadors del pensament, com Sòcrates, i contra els innovadors de la tradició teatral, com Eurípides, el qual ell atacà també per les idees democràtiques…

Comediògraf de l’escola de Lope de Vega, escriví obres en collaboració amb Calderón de la Barca, Agustín Moreto, etc Destaquen, entre altres, El sastre del Campillo escrita el 1624 i El diablo predicador Escriví també poemes èpics de tema religiós i dotze novelles, no conservades

Estudià humanitats i filosofia al seminari de Vic Collaborà en la premsa comarcal i barcelonina Fou corrector de La Veu de Catalunya Publicà els poemes Fruits tardans 1925, la novella De mort a vida 1931, les narracions La dona dels ulls blancs i El comediògraf i obres de teatre tradicional

Fou una de les figures capdavanteres de l’hoteleria barcelonina Gerent de l’hotel Colon i després del restaurant de l’estació de França, publicà Una generació d’hostalers 1952, que és una mena d’història contemporània del gremi, i les memòries Confessions 1960, on planteja el drama de consciència durant la guerra civil Era pare del comediògraf i empresari Xavier Regàs

Visqué exiliat a França entre el 1939 i el 1943 Autor popular, escriví també teatre per a infants D’una trentena d’obres publicades, sobresurten Berlín, plaça Alter número 2 1954, Guspireig d’estrelles 1956, El millor dependent del món 1957, La casa ensorrada 1959, premi La Faràndula, de Sabadell, Benvingut, mossèn Vidal 1965 i Els rebels tràgics 1980, entre d’altres

Residí habitualment a Madrid, on estrenà i publicà un gran nombres d’obres teatrals, entre les quals La toma de Hay por Josué 1801, El buen y el mal amigo 1801, El triunfo del amor y de la amistad 1804 i La Eumenia o La madrileña 1805