Resultats de la cerca

De formació autodidàctica, fou redactor de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans, professor de l’Escola Industrial i director de la biblioteca del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat Des de la premsa periòdica, on collaborà en diaris i revistes com La Veu de Catalunya , La Revista , La Nova Revista , “La Paraula Cristiana”, La Publicitat , Catalunya Franciscana , Nostra Parla , La Gaceta Literaria , Un Enemic del Poble  i Revista de Catalunya , donà a conèixer els ideals noucentistes difosos per Eugeni d’Ors al Glosari , i hi defensà l’europeisme cultural i la pervivència…

Es tracta d’un escrit breu, transmès d’una manera incompleta, que no ha d’ésser considerat com un manual normatiu, sinó com una valoració personal de la forma i de l’eficàcia de la gran poesia, alliberada del finalisme pedagògic i polític de Plató Probablement data de l’últim període de la vida d’Aristòtil, parla de la poesia èpica i, més extensament, de la tragèdia i de la seva funció catàrtica, i tendeix a la documentació precisa i a la crítica penetrant de la poesia Ha exercit una gran influència en la formació de les diverses poètiques del Renaixement i de l’edat moderna Ha estat traduïda…

Periodista especialitzat en la crítica teatral i literària, fou redactor de La Vanguardia 1890-1932 i collaborà a Lo Sometent  de Reus, entre d’altres Per al teatre escriví Los joves 1899, drama realista de tendència naturalista, i algunes peces menors com La Josepha 1893, El apóstol blanco 1901 i Florida eterna 1907 Publicà també el recull de narracions La Riallera 1903 i els versos de caràcter teosòfic La tragèdia divina 1905 Traduí al català La vaga dels forjadors 1898, de F Coppée, i Molt soroll per res 1909, de W Shakespeare És autor de diversos llibres de caràcter didàctic i d’un…

En foren redactors inicials Carles Riba, Ramon Rucabado, Farran i Mayoral, Manuel Reventós i Alexandre Plana S’hi afegiren Joaquim Folguera, Esteve Monegal, JV Foix, Martí Casanovas i Josep Obiols Folguera en fou el motor, fins que morí, bo i donant-li un caràcter més incisiu i aportant-hi crítica literària i artística, resum d’altres publicacions i un important noticiari Després la revista fou més un calaix de sastre, amb una ampla gamma de collaboradors i traduccions, assaig, teatre, un poc d’erudició, etc Hi signaren, entre molts altres, Esclasans, Nicolau d’Olwer, Martí…

Vida i obra Pel que fa a la seva dedicació al món de la poesia, cal destacar la publicació de nombrosos reculls que tenen en comú la influència de Joan Maragall, la triple temàtica jocfloralesca pàtria/paisatge, fe/Déu, amor i el regust tradicionalista i conservador de l’època Les seves edicions sovint són de bibliòfil, i entre els títols editats destaquen La companyia 1925, Ruta 1930, Benedicció de la taula 1934, Cants de guerra i de pau 1938, L’hereu Riera amb data del 1938 però publicat el 1940, Novenari líric amb data del 1938 però publicat en la postguerra, Pastoral amb data del 1938,…

De formació autodidàctica, treballà a L’Espanya Industrial, on arribà a apoderat S’afilià al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria CADCI, on el 1907 entrà en contacte amb els cursos de la càtedra d’economia i política aranzelària dirigits per Guillem Graell, i participà en la fundació de la Societat d’Estudis Econòmics Hi tractà amb els nuclis de joves professionals del primer Noucentisme i començà la seva collaboració a la premsa Ideològicament conservador i de tendència polemista, defensà amb abrandament una ètica social conforme als principis morals del cristianisme…

La Veu , nom amb el qual era conegut popularment, nasqué, però, com a setmanari literari i polític l’11 de gener de 1891, fundat per Narcís Verdaguer i Callís , Joaquim Cabot i Rovira i Jaume Collell i Bancells El 1899 es convertí en diari, eminentment polític, defensor del programa de la Lliga Regionalista, i n'assumí la direcció Enric Prat de la Riba i Sarrà A causa d’un article editorial, signat pel director, el diari fou suspès maig del 1900 — març del 1901 Sortí, però, sota els títols de La Creu de Catalunya i Diari de Catalunya Pel març del 1902, a causa d’un article, reproduït a L’…

N’és l’element essencial una cançó popular probablement nascuda a la fi del segle XVI, al Ripollès Al llarg d’un diàleg tètric entre l’esperit fantasmagòric d’Arnau i la seva esposa vídua, de tempo lent, solemne i repetitiu, es manifesta la condemnació del comte arran de les seves maldats En les versions més llargues es fa referència a la hisenda, la família i les relacions socials Romeu 1947 interpretà la llegenda com una expressió del sentiment collectiu de justícia social Arnau ha defraudat els seus mossos en llurs soldades, ha trencat el pacte amb ells i ho ha de pagar eternament Però…

En aquesta activitat intervenen criteris normatius —idees prèvies sobre què ha d’ésser la literatura— i una tasca d’erudició que proporciona les dades materials bàsiques Però el que defineix la crítica és l’anàlisi dels elements que componen l’obra Aquesta anàlisi té aspectes de caràcter científic —estudi de les circumstàncies biogràfiques, històriques, socials, etc, que han fet que l’obra fos escrita d’una manera determinada— i és una aportació decisiva del segle XIX, on la crítica abandonà l’apriorisme que constituïa anteriorment la seva base hi és ineludible, però, un cert grau de…

Vida i obra Estudià comerç i dret a la Universitat de Barcelona més per imperatiu familiar que per vocació pròpia Al mateix temps, realitzà estudis de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona 1913-14 i als Estudis Universitaris Catalans Interessat en la problemàtica del pensament, aprofundí els estudis de grec, de filosofia i de pedagogia Aprofundí els estudis de filosofia i d’estadística a Berlín —on fou deixeble de Rudolf Stammler, professor de filosofia del dret—, Munic, Londres i Madrid El 1925 es llicencià en dret a Barcelona Del seu període de formació universitària cal…