Resultats de la cerca

Fou professor de filosofia a la Universitat de Tolosa Llenguadoc Acceptà els postulats econòmics del marxisme, però propugnà un socialisme amb finalitats essencialment ètiques Fundador del partit socialista francès 1901, fou diputat des del 1902 fins que morí, fundador del diari L'Humanité 1904 i defensor de la unió dels diferents grups socialistes francesos en un sol partit No acceptà la dictadura del proletariat i considerava que els obrers pertanyen a una tradició cultural i que, concretament els francesos, són hereus dels corrents revolucionaris que arrenquen de la Revolució Francesa De…

Hi destacaren, particularment, el Parti Socialiste de France de Jules Guesde i Édouard Vaillant, i el Parti Socialiste Français, dirigit per Jean Jaurès La nova organització tingué una clara definició marxista, però aviat s’hi imposà el reformisme de Jaurès, després de l’assassinat del qual juliol del 1914 el partit inicià una nova etapa en acceptar la teoria de la unió sagrada i participà en governs de guerra La reacció a aquest fet i la revolució russa provocaren que el 1920, en el congrés de Tours, la majoria de l’organització se n'escindís i fos creat el partit…

Així, l’abadia de Westminster a Anglaterra, el Panteó de Roma i la basílica de la Santa Croce de Florència, a Itàlia, el Panteó de París on reposen, entre altres, Voltaire, Rousseau, VHugo, Zola, Jaurès, etc a França, Ripoll i Poblet als Països Catalans, etc

Partidari del blanquisme, participà en la Comuna de París i hagué d’exiliar-se fins el 1880 Elegit diputat 1893-1915, encapçalà la facció blanquista del parlament fins a la unificació socialista 1905 Membre de la Segona Internacional, defensà la postura de Jaurès, amb qui collaborà a L’Humanité

Collaborà amb Jaurès en la fundació de L’Humanité , i fundà el partit republicà socialista Elegit diputat 1893-1902, fou ministre de treball 1906-10 i d’instrucció pública 1913-14 En esclatar la Primera Guerra Mundial, presidí el govern “d’unió sagrada” 1914-15, del qual fou més tard ministre de justícia 1915-17

Creada al moment de la màxima tensió de l' afer Dreyfus , la Lliga aplegà els partidaris de la innocència d’aquest, sense distinció de procedència política, bé que els radicals i els socialistes, aquests encapçalats per Jaurès, hi tingueren el paper més destacat La Lliga fou molt activa al llarg de la III República, i inspirà la política de laïcisme Independent dels partits polítics, representa un paper destacat en el debat dels grans problemes polítics francesos

Empresonat pel fet d’haver atacat el segon Imperi, s’exilià perquè ajudà la Comuna de París Havent tornat a França 1876, hi introduí el marxisme i organitzà el moviment obrer sobre bases socialistes així aconseguí la creació d’un partit obrer socialista 1879, atacat per anarquistes, blanquistes i possibilistes Publicà la revista L’Égalité 1877 i l’obra Collectivisme et révolution 1879 Després d’una dura polèmica amb Jaurès, participà amb ell en la fundació 1905 del partit socialista unificat SFIO i fou ministre d’estat 1914-16

Alumne de l’escola normal superior, fou militant pro Dreyfus i professà un socialisme molt particular que difongué en el manifest De la société socialiste 1897 El 1900 fundà els Cahiers de la quinzaine , publicació amb la qual s’oposà a Jaurès i a l’esperit positivista dels intellectuals de la Sorbona La seva obra illustra el renaixement de l’espiritualisme francès del principi del segle Notre Patrie 1905, Notre jeunesse 1910 Les obres poètiques Porche du mystère de la deuxième vertu 1911 i La Tapisserie de Notre-Dame 1913 el consagren com un gran autor cristià

Socialista actiu, dirigí la ‘Lanterne’, fou cofundador de ‘L’Humanité’, amb Jean Jaurès, i secretari general del partit socialista francès 1901 Elegit diputat 1902, promogué la llei de separació de l’estat i l’Església El 1906 fou ministre d’instrucció, i el 1909 succeí Georges Clemenceau com a president del consell Fou ministre de justícia amb Raymond Poincaré 1912 i amb René Viviani 1914, president del consell i ministre d’afers exteriors 1915-17 Defensor de la unió dels partits durant la Primera Guerra Mundial, recomanà en la postguerra una política flexible amb Alemanya…

En escindir-se aquest el 1920, el diari passà a la majoria i esdevingué l’òrgan del partit comunista francès Reduït a la clandestinitat, amb fortuna vària, el 1939, no reaparegué normalment fins a l’agost del 1944