Resultats de la cerca

Continuador de l’estil intimista de Pedro Salinas Autor, entre d’altres, de Segundo amor perdido 1947, A Pedro Salinas, en su muerte 1951, Sombra elegida 1953, La infinita manera 1960, de la biografia San Juan de Dios, una aventura iluminada 1957 i de les semblances Valores de mi tiempo 1970

Més tard presentà Plàstic i oli, Excuses 1987, Time to go 1991, Constanza 1992 i La rosa sin porqué 1996

La seva obra, qualificada de barroca i tragicòmica, comprèn els reculls de narracions Un rato 1984, Juguete de nadie y otras historias 1985, Registro de causantes 1990, premi Xavier Villaurrutia 1992, Tres historias 1991,  Antología presentida 1993, Todo y la recompensa Cuentos completos 2002 i Ese modo que colma 2010 És autor també de les novelles Lampa vida 1980, Albedrío 1989, Una de dos 1994, Porque parece mentira la verdad nunca se sabe 1999, premi Nacional de Literatura José Fuentes Mares 1999, Luces Artificiales 2002, Ritmo delta 2005, premi Nacional de Narrativa Colima 2006, La…

Feu estudis, inacabats, de perit mercantil Participà en la campanya de Rússia amb la División Azul El 1951 guanyà el premi Eugenio Nadal amb La noria 1952, que inicià un cicle de temes realistes i lligats amb un món de baixos fons o popular Ha pasado una sombra 1953, Carta de ayer 1953, Las viejas voces 1955, La noche buena 1960, La corriente 1962 i El cacique 1963, premi Planeta Publicà també reportatges i guies Libro de las tabernas de España 1956, Barcelona 1954 i Costa Brava 1958 i obra històrica centrada en la Segona República i la Guerra Civil Espanyola Tres días de julio 1967, Desastre…

Emigrà a Cuba el 1873 Començà a treballar amb el seu germà Albert, en uns tallers que tenia a la ciutat de Cárdenas, per bé que aviat es dedicà al periodisme amb unes collaboracions al diari El Progreso Guanyà per concurs una plaça de delineant d’obres públiques a l’Havana, on fixà la seva residència A l’Havana fundà els periòdics L’Atlàntida 1881, en català, i collaborà en el bilingüe L’Almogàver 1885 A partir de 1891 residí a la ciutat de Colón, on també fundà el diari El Imparcial 1891 El 1894 treballà a la redacció del diari El Comercio i, des del 1899, al Diario de la Marina , a l’…

Estudià medicina a la Universitat de Barcelona, on es llicencià l’any 1925 Continuà els estudis a Madrid, on es doctorà el 1928 Guanyà per oposició una plaça de professor a la Universitat de Saragossa Becat pel govern espanyol, amplià estudis a París, Estrasburg i Brusselles De 1934 a 1938 fou professor titular a la càtedra de bioquímica de l’Escola d’Enginyers Agrònoms de Barcelona i director 1934-39 de l’Institut dels Sòls de Catalunya, període durant el qual publicà, juntament amb Josep Valle i Arribas, Què és la ciència del sòl 1938, primer manual d’edafologia escrit en català Fou…

S'inicia quan el moviment romàntic ja és general a tota l’Amèrica llatina Manuel AAlonso recull en la seva obra poesia i prosa de caire popular costumista i criollista, és el primer cronista del caràcter nacional Alejandro Tapia y Rivera refà la història en poesies, novelles i drames En tota la segona meitat del s XIX l’assaig comença a tenir molta importància destaca l’obra d’Eugenio María de Hostos pel seu caire didàctic i polític El Modernisme amb prou feines té cap representant fora de Jesús María Lago i de Luis Llorens Torres Per contra, en el tombant del segle fou conreada una excellent…

Vida i obra Inicià els estudis de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona 1871-73, que continuà a la de Valladolid i culminà a la de Madrid, en què es doctorà el 1875 Deixeble, a Barcelona, de Francesc Xavier Llorens i Barba, Joaquim Rubió i Ors i Manuel Milà i Fontanals 1871-73, que el feu hereu de la seva biblioteca i del seu arxiu personal Mantingué la relació establerta a Barcelona, plasmada en els epistolaris, amb els seus professors i diversos condeixebles, sobretot amb Antoni Rubió i Lluch, J Franquesa i Gomis, J L Estelrich, M Obrador i M Costa i Llobera, entre d’altres, amb…

Situació i presentació S'estén pel sector meridional de la comarca, pròxim ja a les Garrigues, comarca amb la qual comparteix les característiques morfològiques Limita amb els termes de Torres de Segre N i W, Aitona W, Llardecans SW, Torrebesses SE, Alcanó E, Alfés NE i Sunyer N Els seus altiplans són retallats per barrancs que davallen de la serra de la Llena vers el Segre, com són ara la Vall Major que procedeix de les Garrigues i desguassa al pantà d’Utxesa –una molt petita part del qual es troba dins el terme, espai classificat dins el PEIN–, al municipi de Torres de Segre o la capçalera…