Resultats de la cerca
Es mostren 7 resultats
rinofaringi | rinofaríngia
oclusió
Fonètica i fonologia
Tret articulatori que consisteix en una interrupció completa del corrent fònic en un punt qualsevol de les cavitats supraglòtiques i fins i tot infraglòtiques, en algunes llengües.
Durant aquesta interrupció pot haver-hi, o no haver-hi, vibracions vocàliques i obertura simultània del canal rinofaringi Els moments anterior i posterior de l’oclusió comporten els trets rellevants, en forma de transició de valors freqüencials, des del punt de vista acústic La represa, generalment violenta, del corrent fònic després de l’oclusió és anomenada explosió
aparell vocal
Representació gràfica de l’aparell vocal
© fototeca.cat
Fonètica i fonologia
Conjunt d’elements fisiològics que intervé en la fonació lingüística, la classificació del qual sol destriar tres subaparells: respiratori, fonatori i articulatori.
El primer forneix el corrent d’aire necessari com a primera matèria de la fonació i comprèn el mecanisme pulmonar, els bronquis i la tràquea L’aparell fonatori, que converteix aquell corrent en una ona acústica imprimint i regulant les vibracions necessàries per a fer-lo audible, és format per la laringe, la qual, al seu torn, es compon de les cordes vocals, els cartílags cricoides, aritenoides i tiroides la nou, etc L’aparell articulatori conforma i matisa acústicament l’ona sonora reforçant-la, afegint-hi elements, o interrompent-la Es compon dels llavis, les dents, els alvèols, el paladar…
consonant
Fonètica i fonologia
Fonema oposat a vocal pel comportament combinatori, per la realització i per les característiques acústiques.
Des de la tradició índia i grecollatina, la consonant ha estat considerada com un element articulatori dependent de la vocal d’això li ve el nom de consonant Al començament del segle XX, la fonètica experimental posà temporalment en dubte aquesta oposició que, tanmateix, s’ha conservat sempre en els manuals escolars La fonologia addueix que la consonant forma la part marginal en la constitució sillàbica, mentre que la vocal n’és la part nuclear Hom pot comprovar aquesta diferència de marge i nucli en mots com ara co-sa, a-la, fus-ta, etc Això no obstant, de molt ençà, hom reconeix també l’…
m
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Tretzena lletra de l’alfabet català, anomenada ema [pl emes].
La M llatina, com gairebé tot aquest alfabet, deriva directament de les lletres grega i etrusca corresponents, alhora procedents de les formes fenícies La M clàssica romana constava de quatre pals, traçats en quatre temps el primer, vertical, descendent lleugerament de dreta a esquerra el segon arrencava de la part superior de l’anterior i baixava cap a la dreta el tercer era parallel al primer i finia a l’extrem inferior del segon i el quart començava a la part superior del tercer i anava parallel al segon, és a dir, en direcció descendent cap a la dreta El primer traç gairebé sempre tenia…
nasal
Fonètica i fonologia
Dit del fonema que presenta, com a tret distintiu, unes ressonàncies procedents de les cavitats nasals que depenen, articulatòriament, de l’obertura del conducte rinofaringi.
Acústicament, es manifesten com a formants febles entorn de 250 i 2 500 cicles per segon En català hi ha tres fonemes pròpiament nasals /m/, /n/ i /n/
n
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Catorzena lletra de l’alfabet català, anomenada ena [pl enes].
La N majúscula llatina és derivació directa de la lletra grega i etrusca corresponent d’origen fenici La N clàssica romana constava de tres pals traçats en tres temps el primer baixava vertical el segon arrencava de la part superior del primer i baixava en diagonal cap a la dreta el tercer traç, parallel al primer, finia a l’extrem inferior del segon El primer traç tenia un reforç estètic a l’extrem inferior, i el tercer el tenia a sobre Amb la velocitat, aquests traços originaris es redueixen a dos 1,2+3 i fins a un de sol ondulat en l’escriptura més cursiva dels segles I i II La duresa del…