Resultats de la cerca

Als segles XVIII i XIX, en crear-se les diverses nacionalitats, molts cants patriòtics adquiriren aquesta categoria, com la Marsellesa  1792, La Brabançonne 1830, etc A Catalunya, l’any 1870 l’associació Jove Catalunya proposà l’adopció, a la manera d’himne nacional, de la cançó popular Els segadors , que fou efectivament emprada com a tal per la República Catalana 1931 i per la Generalitat de Catalunya fins el 1939 Prohibit durant el franquisme, hom tendí a emprar d’altres cançons en substitució, com la Balanguera , La Santa Espina , El cant dels ocells , El cant de la senyera , de l’Orfeó…

Segons Eugène Cardine, monjo benedictí de Solesmes i estudiós del cant gregorià, fou adoptat pels copistes del monestir de Sankt Gallen per a indicar una nota lleugera pel que fa a la seva interpretació Molt semblant al punctum , les edicions vaticanes modernes no en distingeixen la grafia de la d’aquest altre signe, tret d’alguns casos

Incita el poble a agafar les armes en nom de la república i a abolir qualsevol poder aliè a la voluntat popular, tot alludint als drets perduts dels catalans bandera, sometent Adoptat pels republicans, esdevingué aviat popular fins al punt d’ésser repetidament prohibit per les autoritats La seva vigència com a cançó política es mantingué al llarg de tot el s XIX

El seu text s’inspira en el personatge popular femení del mateix nom que representa una dona poc treballadora que fa diners sense gaire esforç Dividida en dues parts, la pri- mera -sempre en ball rodó- sembla tenir un origen antic, i molt probablement derivat de la boulangère francesa El mateix nom ha designat un ball rodó infantil que a Mallorca ha adoptat el nom de ’balanguera'

Es donà a conèixer amb òperes com Le donne dispettose 1754 i, sobretot, La cecchina ossia la buona figliuola 1760, que fou representada per tot Europa El 1776 s’establí a París, on el seu estil d’autor de l’escola napolitana fou adoptat com a bandera pels melòmans francesos que s’oposaven a les reformes de Gluck fet que no impedí l’amistat entre aquest i Piccinni A París estrenà Roland 1778, Didon 1783 i altres òperes serioses i bufes

Dirigit per Guillem Díaz-Plaja, menà una vida poc dinàmica, fins que el 1971 en fou nomenat director Hermann Bonnín i hom amplià el nombre de professors, posà en funcionament el departament d’investigació, adquirí locals nous i inaugurà la primera delegació comarcal a Terrassa 1974 i a Vic 1976, i amplià les seccions marionetes, mim, titelles, etc Posteriorment el dirigiren Josep Montanyès 1981-88 i Jordi Coca 1988-92, que fou succeït per Pau Monterde L’any 2002 la direcció tornà a mans de Josep Montanyès durant uns quants mesos i, després de la seva mort 2002, Jordi Font el substituí en el…

Joan Alcover , en el seu poema La Balanguera, transformà el personatge de la cançó mallorquina en una mena de parca que fila el fil de la vida Amadeu Vives musicà aquest poema, que glossava els dos primers versos de la cançó, i que esdevingué, a partir de les interpretacions de l’Orfeó Català i d’Emili Vendrell, una cançó popular a tots els Països Catalans Identificat el personatge amb la pàtria, aquest cant ha estat adoptat com a himne patriòtic en moments que no ha estat possible de cantar-ne de més explícits El 1996 fou declarat himne oficial de Mallorca

De formació autodidàctica, aprengué a tocar el piano i compongué algunes cançons que tingueren anomenada a l’Uruguai i que músics professionals li escriviren, perquè Quijano no tenia els coneixements necessaris per a fer-ho Durant molt de temps se li atribuí l’autoria de l’himne de l’Uruguai, adoptat com a tal el 1845, l’autèntic compositor del qual fou Francisco José Debali Segons el musicòleg uruguaià L Ayestarán, Quijano és també autor d' El amante de Arlequín o Las estatuas vivas i Pastorella o la noche de Navidad , les partitures de les quals no s’han conservat

El primer a compondre’n fou A Corelli, que, igual que GF Händel en el seu opus 6 no, en canvi, en l’opus 3, utilitzà només els instruments de corda JS Bach, en canvi, emprà una instrumentació molt més variada en els Concerts de Brandenburg només el segon, el quart i el cinquè adoptaren clarament la forma de concerto grosso Des del final del segle XVIII s’han adoptat diferents noms per a un plantejament instrumental i estructural semblant la simfonia concertant, al Classicisme, o el concert per a orquestra, al segle XX, en són dos exemples