Resultats de la cerca
Es mostren 48 resultats
policoral
Música
Dit d’una obra o fragment musical en què intervenen dos o més cors.
Se'n troben els orígens en la pràctica musical de la catedral de Sant Marc de Venècia Un dels músics que primer conrearen aquesta modalitat fou Giovanni Gabrieli
ombra
Música
Estil propi del Classicisme i el Barroc que consisteix a suggerir escenes evocadores dels esperits, els déus, els càstigs, etc., per a crear en l’oient sentiments de terror.
Estil específic de l’òpera, es caracteritza per la utilització, en la veu humana, d’exclamacions, pauses llargues i melodies arpegiades, generalment formant part d’un recitatiu acompanyat Des del punt de vista instrumental és habitual, sobretot, el trèmolo dels instruments d’arc doblats pels instruments de vent Es troben escenes d' ombra en òperes com L’Orfeo de C Monteverdi, Orfeo i Eurídice de CW Gluck i Don Giovanni de WA Mozart
stravaganza
Música
Terme genèric que designa una peça caracteritzada per algun tipus de qualitat extravagant.
Pot referir-se a una obra en forma lliure, com una fantasia, o a alguna que utilitza elements poc habituals o inesperats, com ritmes, dissonàncies o harmonies fora del context convencional Fou en aquest sentit que l’utilitzà per primer cop Giovanni de Macque en les seves Consonanze stravaganti per a orgue, al final del segle XVI També empraren aquest terme A Vivaldi La stravaganza , opus 4 i B Marcello Stravaganze d’amore , cantata satírica, entre d’altres
escola napolitana
Música
Nom que hom dóna al grup de compositors del segle XVIII nascuts o actius al regne de Nàpols, gairebé exclusivament dedicats a l’òpera i a l’oratori i caracteritzats pel fet d’haver creat un estil que acabà essent general en l’òpera italiana d’aquell segle.
Hom en considera iniciadors Francesco Provenzale i Alessandro Scarlatti aquest introduí diverses convencions, com l’obertura en tres temps, l’ària da capo , etc, que configuraren l' opera seria Un segon corrent dins l’escola napolitana és l’òpera bufa, nascuda de l'intermezzo les seves característiques pervisqueren fins ben entrat el s XIX Gairebé tots els autors de l’escola conrearen tots dos gèneres Es destacaren especialment, després d’AScarlatti, NPorpora, FFeo, LLeo, NLogroscino, GBPergolesi, NJommelli, TTraetta, PGuglielmi, NPiccini, ASacchini, GTritto i, sobretot, Giovanni…
comédie-ballet
Música
Gènere francès de comèdia musical, sorgit a cavall dels segles XVII i XVIII, que barrejà intermedis dansats amb parts parlades.
Existeix una confusió sensible entre la comédie lyrique i la comédie-ballet que impedeix de fer-ne una diferenciació clara La comédie lyrique només es diferencia de la tragédie en musique pel caràcter del seu argument, ja que les dues són totalment cantades La comédie-ballet s’apropa a l' opéra comique perquè totes dues juxtaposen música i dansa a un text parlat El seu creador fou Molière, que, arran de l’estrena de l’obra Les Fâcheux 1661, inclogué algunes parts de dansa durant la representació Aviat la collaboració de Molière amb Giovanni Battista Lulli esdevingué un punt de…
spinto
Música
Malgrat el seu significat ('empès'), és un terme que no té connotacions pejoratives i s’utilitza bàsicament en les categories vocals de tenor i soprano fent referència a aquelles veus líriques amb una especial capacitat de projecció i de força en determinats clímaxs dramàtics.
En el tenor, el terme spinto indica un tipus de veu més dramàtica que la del líric però sense arribar als extrems de la veu de tenor heroic Dins aquesta categoria vocal de tenor líric spinto es troben papers com Ernani, Don Alvaro en La forza del destino de G Verdi, Dick Johnson en La fanciulla del West de G Puccini i el Chénier d’U Giordano Pel que fa al repertori de soprano d’aquesta categoria, s’hi poden incloure les Leonores de La forza del destino i d' Il trovatore , Amelia d' Un ballo in maschera , Aïda G Verdi, Madama Butterfly G Puccini i la Keiserin de Die Frau ohne Schatten 'La dona…
soubrette
Música
Terme ('minyona', ’donzella') que té els seus orígens en el teatre francès del segle XVIII i, concretament, en el personatge de la criada que, d’una manera força impertinent, fa comentaris sobre el comportament dels senyors de la casa i esdevé part fonamental de la intriga de l’obra.
En el repertori operístic, i exclusivament des del punt de vista teatral, el terme soubrette ha estat tradicionalment adoptat per a tots aquests tipus de personatges femenins, com és el cas de Serpina en La serva padrona de GB Pergolesi, Despina en el Così fan tutte de WA Mozart i Adele en Die Fledermaus 'El ratpenat' de J Strauss Tot i ser normalment personatges secundaris força superficials, en alguns casos, com Susanna de Les noces de Fígaro i Zerlina en el Don Giovanni de Mozart, poden esdevenir personatges de gran personalitat El terme soubrette , des del punt de vista de…
balletto
Música
Composició vocal polifònica -de tessitura homofònica, estil sil·làbic i ritme de dansa- caracteritzada per la presència, en les seccions finals, d’un text sense sentit, generalment format per la repetició de les síl·labes fa-la-la.
Més o menys emparentat amb el balletto instrumental, aparegué a Itàlia al final del segle XVI promogut per Giovanni Gastoldi i s’expandí molt ràpidament a la resta d’Europa A Anglaterra fou popularitzat per Th Morley Balletts to Five Voyces , 1595 i Th Weelkes, el qual acostà el gènere a l’estil del madrigal A Alemanya, HL Hassler en fou l’introductor Ja al segle XVII, continuà essent practicat a Itàlia per A Banchieri i O Vecchi Escrit generalment en compàs binari i dividit en dues parts que es repeteixen, el balletto de Gastoldi, a més de contribuir d’una manera essencial a…
caça
Música
Composició vocal en forma de cànon, molt estesa a Itàlia al segle XIV (on rebia el nom de caccia) i emprada també a Catalunya.
El tema és habitualment la caça o persecució amorosa Contemporània de l’antic madrigal del qual no és, doncs, l’antecessora, com hom ha volgut suposar, fou conreada per la major part dels músics de l' ars nova En la forma més corrent, és escrita per a dues veus agudes en cànon, a les quals ha estat afegida una tenora instrumental de valors llargs A França, al segle XIV, el mot chasse era gairebé sinònim de cànon, qualsevol que en fos el tema El parallel anglès, catch , forma particular d’Anglaterra des del segle XIV, consisteix en un cànon molt simple on han estat afegides paraules…
policoralitat
Música
Estil coral en què intervenen dos o més cors separats, cadascun amb les seves pròpies parts vocals.
Aquest tipus d’interpretació també rep el nom d’antifonal Els diversos cors poden cantar alhora o alternativament, construint diàlegs i efectes sonors en funció de la distància física que els separa El procediment fou ideat per tal d’aconseguir un major efecte de sonoritats i una major tensió derivada del contrast entre els diversos cors participants Els primers experiments policorals anaren a càrrec dels músics de l' Escola Veneciana del final del segle XVI A Willaert i Andrea i Giovanni Gabrieli foren els primers compositors que explotaren les seves possibilitats, aprofitant la…