Resultats de la cerca

Els mitjans per a aconseguir-ho són la pausa ex 1 i el lligat ex 2, per bé que alguns teòrics només consideren com a bona la primera opció, i reserven el lligat exclusivament per a la síncope Exemple 2 © Fototecacat/ Jesús Alises

La síncope és percebuda com una contradicció tensió entre el metre normal de la peça o fragment en qüestió i un altre d’anòmal que, momentàniament, ella crea o ajuda a crear d’aquí la sensació característica d’inseguretat o desajustament que provoca en l’oient Els mitjans per a aconseguir-ho són la pausa ex 1 i el lligat ex 2, per bé que alguns teòrics només consideren com a bona la segona opció, i reserven la pausa exclusivament per al contratemps Altres autors, en canvi -per exemple W Apel-, amplien el significat de síncope fins a considerar innecessari el fet de no atacar la nota…

Vegeu modus tempus

Quan aquesta relació era ternària, és a dir, quan el valor d’una brevis era el mateix que el de tres semibrevis , el tempus s’anomenava perfectum quan era binària rebia el nom d' imperfectum Als segles XIII i XIV, el terme tempus s’emprà també per a denominar pràcticament el mateix que, als segles XV i XVI, designà el terme tactus la unitat de temps o pulsació bàsica d’una obra, representada primer per una brevis i després per una semibrevis

En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de doble llengüeta i tub cònic La tíbia adquirí un paper molt important en la vida musical romana, i fou emprada en moltes manifestacions públiques de caràcter religiós o festiu, i també al temple i al teatre els seus intèrprets s’agruparen en una organització gremial En l’època hellenística, els romans perfeccionaren els diferents tipus de tíbia a partir dels instruments grecs, augmentant-ne el nombre de forats i creant nous models, sobretot de més greus, alguns dels quals arribaren a tenir un metre de llargada

Entre les més conegudes figuren els corals Aquest tipus d’escriptura musical també rep altres noms, com ara homorítmia , homofonia , estil harmònic, etc

És format per dues fileres de tubs afinats en els harmònics 3 dotzena, ampliació de la quinta i 5 dissetena, ampliació de la tercera de la fonamental, normalment en 2’2/3 i en 1’3/5 en base de 8' De vegades té, a més, una tercera filera afinada en el so fonamental En la talla dels principals, és un dels jocs predilectes de l’orgue germànic en la talla ampla nasards, és propi de l’orgue francès i en ambdues és un joc característic de l’orgue hispànic De poca acceptació en l’orgue italià, en l’anglès i en l’americà tant pot ser una mixtura que inclogui la tercera com una corneta de tres a cinc…

En la notació mensural, una proportio -indicada a la partitura amb un signe convencional, generalment un trencat- servia per a assenyalar un canvi proporcional en el valor de les figures rítmiques, normalment una disminució més rarament, un augment Les proporcions més habituals eren la dupla disminució del valor de les notes segons la proporció 12, la tripla disminució segons la proporció 13 i la sesquialtera 23 Pel que fa a l’acuïtat, la proportio dupla 21 indicava o caracteritzava l’interval d’octava la proportio tripla 31, l’interval de dotzena quinta més octava, i la proportio…

S’indica a la partitura amb les diverses figures rodona, blanca, negra que representen el seu valor en relació amb les unitats mètriques compàs, temps, pulsació El valor absolut d’aquestes unitats està determinat per les indicacions de tempo , siguin expressions verbals allegro , adagio , etc o bé indicacions metronòmiques Hi ha també diverses circumstàncies que incideixen d’una manera important en la durada, com són les pròpies de la interpretació articulacions, accents, etc i les característiques acústiques dels instruments i els llocs Amb les darreres tendències compositives…