Resultats de la cerca

A les dues veus superiors -escrites en forma de cànon i cantades sempre amb text- s’hi afegia un tenor amb valors més llargs i, gairebé sempre, instrumental La temàtica del text, sempre profana, versava principalment sobre la caça, però també podia descriure batalles o escenes de carrer S’hi imitaven sons com el lladruc dels gossos, els tocs de trompeta o el soroll de botzines La versificació era lliure i combinava les escriptures sillàbica i melismàtica Certs passatges eren destinats a la coloratura , i la part final solia ser un ritornello en forma de cànon Els grans compositors del segle…

D’origen popular, esdevingué una de les formes musicals i poètiques cultes més importants de la Itàlia de l’Edat Mitjana El mateix nom ja anuncia el seu caràcter de cançó dansada Al segle XIV, la seva estructura era similar a la del virelai francès una estrofa o stanza , formada per dos piedi i una volta , emmarcada al començament i al final per una tornada o ripresa En general cada part constava de dos versos ritmats De la primera generació de compositors italians del segle XIV -Jacopo di Bologna, Giovanni da Cascia, Donato de Florentia i Vincenzo da Rimini, entre d’altres- es conserven més…

Durant els segles XV i XVI -particularment a Itàlia-, les capelles començaren a incloure instruments diversos L’estil purament vocal que havia estat una característica exclusiva de les capelles fou conegut aleshores com l’estil a cappella , terme que esdevingué corrent Si bé originàriament aquesta locució s’aplicà només a la música de caràcter religiós, actualment s’aplica tant a la música religiosa com a la profana

La distinció entre art religiós i profà pot ser purament descriptiva o comportar un matís pejoratiu per a aquest darrer En determinades èpoques, en què les característiques de la música per a l’església o de la música religiosa no litúrgica han estat fortament regulades, els àmbits de cadascun dels tipus de música són clars Però quan hi intervé la subjectivitat pròpia d’un sentiment religiós més modern, el que és profà o no pot ser molt discutible Molta música no religiosa, en teoria, del segle XIX és concebuda com a expressió d’algun tipus de religiositat, encara que sigui molt personal Per…

En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon amb mànec L’instrument reposa per la part inferior a terra, mentre el claviller ho fa sobre l’espatlla esquerra de l’intèrpret, el qual amb el dit polze de la mà esquerra no trepitja la corda completament sinó que tan sols la pressiona per tal d’obtenir els harmònics naturals, similars als de la trompeta, en fregar la corda amb l’arc en aquell punt Aquest fet ha permès als estudiosos justificar el primer mot del nom amb què es coneix aquest antic instrument l’origen del segon terme, però, és més difícil d’esbrinar Si bé hi ha fonts iconogràfiques…

Generalment l' organum està basat en un cantus firmus En un primer moment, sobre aquesta base, una o diverses veus improvisaven melodies a distància d’un interval consonant donat Més endavant l' organum fou el resultat d’una actitud diferent envers la música, molt més planificada i transmesa en suports escrits Els primers testimonis d’aquesta pràctica apareixen recollits en els tractats teòrics anònims coneguts com a Musica enchiriadis i Schola enchiriadis , del segle IX En el primer tipus d' organum que s’hi descriu, la segona veu es mou parallelament a la primera moviment parallel a…

El mateix terme serveix per a indicar les veus resultants Aquesta tècnica fou segurament utilitzada des de temps molt antics de forma improvisada, sense que se n’hagi conservat cap constància escrita Les primeres fonts que empren el terme gymel per a referir-se a aquesta pràctica són del segle XV i d’origen continental Tot i que alguns documents amb notació musical són una mica anteriors, la major part d’exemples de gymel daten també del segle XV Un dels primers i més complets repertoris és l' Eton Choirbook , compilat a final de segle El seu ús començà a extingir-se durant la segona meitat…

Exemples 1 i 2 © Fototecacat/ Jesús Alises Al segle XII, el terme llatí discantus , format a partir de la paraula diaphonia diafonia , designava la tècnica polifònica consistent a afegir una veu, anomenada també discantus , a una veu que feia un cant pla, anomenada cantus Aquesta tècnica privilegià la relació homorítmica o nota contra nota i el moviment contrari ex 1 En el repertori polifònic de l’Escola de Sant Marçal, el terme discantus descriví aquelles seccions en què les veus presentaven una activitat rítmica similar, ja fos nota contra nota o melisma contra melisma, mentre que el…

El gòspel blanc derivà bàsicament dels himnes de camp-meeting espiritual , als quals s’incorporaren formes i melodies de cançons populars contemporànies Els predicadors musicals itinerants expandiren el gènere, que fou força practicat fins el 1920 Els anys trenta i quaranta, la Carter Family, petit grup vocal amb acompanyament instrumental, practicà un estil derivat del gòspel blanc que és a l’origen de la música country A partir del 1930 passà a anomenar-se gospel-blues o gòspel negre perquè recollia les tradicions hereves dels espirituals negres Es compongueren cançons amb formes…