Resultats de la cerca
Es mostren 13953 resultats
rèquiem
Música
Missa de difunts, anomenada així per les paraules inicials del seu text (Requiem aeternam dona eis Domine).
Respecte al text de l’ordinari de la missa, cal destacar que en el rèquiem se suprimeixen el glòria i el credo i es modifica el text de l’agnusdei En el propi, l’alleluia se substitueix per un tractus Des del final del segle XV existeixen composicions polifòniques de parts del rèquiem El més antic que es conserva compost com a obra unitària és el de J Ockeghem, la constitució del qual no coincideix del tot amb l’estructura coneguda actualment, establerta pel papa Pius V l’any 1570 En generalitzar-se la composició de rèquiems s’establí la tradició d’incloure no sols l’ordinari, sinó també el…
missa votiva
Música
Missa celebrada sense que ho demanin les prescripcions litúrgiques, encarregada per algun fidel per un motiu personal.
Per exemple, la inacabada Missa en do menor KV 427 fou el resultat d’una promesa feta per WA Mozart en el cas de fer realitat el seu desig de casar-se amb Constanze Weber Quan després de llurs noces anà per primera vegada a Salzburg, la promesa havia de fer-se efectiva, però faltaven, com és sabut, bona part del credo i tot l’agnusdei El més probable és que Mozart la fes interpretar el 25 d’agost de 1783 tot afegint-hi fragments d’altres misses per completar el que mancava Representa un interessant cas de missa votiva, en el qual el compositor es fa l’encàrrec a ell mateix Naturalment una…
missa solemne
Música
Missa en la qual la majoria de les parts són cantades, amb la possible excepció de les Epístoles i l’Evangeli, en contraposició amb missa lecta o missa baixa.
Es distingeix d’una simple missa cantada pel fet d’ésser especialment elaborada i ambiciosa en les seves proporcions El cas més conegut d’ús d’aquesta denominació és la Missa Solemnis , opus 123, de L van Beethoven
missa plenària
Música
Composició unificada del propi i l’ordinari de la missa.
No és gaire freqüent, llevat del cas particular del rèquiem, en el qual és habitual fer-ho així
viola d’arc

Viola d’arc soprano
© Fototeca.cat/ Idear
Música
Denominació general de tota una sèrie d’instruments d’arc -en la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfons compostos del tipus llaüt de mànec- de les més diverses formes, mides i tessitures que ocupen l’espai temporal que va des de l’Edat Mitjana fins al segle XVI, i que prepararen el posterior adveniment de les dues grans famílies d’instruments d’arc que han arribat fins avui: d’una banda, la família de les violes de gamba, i, de l’altra, la de les violes de braç, de les quals el violí i la seva família són descendents directes.
L’etimologia de la paraula viola no és clara Els seus orígens en el terme llatí vitulari ’cantar o celebrar una victòria cantant’ o l’onomatopeia galloromana de significat similar viular , generalment no són acceptats Els filòlegs s’inclinen més per fidula , diminutiu del mot llatí fides , que significa tant ’corda’ com ’instrument de corda’ fidibus canere , ’tocar un instrument de corda’ Del terme medieval vitula es té constància al final del segle XII a Anglaterra Joffroi de Vinsauf el documenta a França cap a la mateixa època, i Ugotio i J De Janua ho fan a Itàlia cap al 1200…
missa brevis
Música
Missa breu.
Si bé originalment l’expressió pot haver designat misses completes però menys elaborades musicalment i, per tant, més curtes que d’altres, al llarg del segle XVII passà a denominar les misses polifòniques només formades per kírie i glòria Això es correspon amb les necessitats del culte luterà, en el qual només es conservaven aquestes seccions de l’ordinari De vegades, missa brevis indica una missa en la qual algunes parts del text han estat suprimides El significat literal de l’expressió, és a dir, el de missa completa però de menor durada, ha continuat essent sempre possible
lliçó
Música
Cadascun dels fragments de la Sagrada Escriptura o dels Sants Pares que el lector canta en la missa i l’ofici diví.
Es tracta d’un tipus de cant, entre la declamació i el cant pròpiament dit anomenat per alguns teòrics "cantillació" o "cantilenació", que des d’antic fins a la introducció de les llengües vernacles en la litúrgia romana 1964 era la manera com els ministres del culte cantaven les oracions, les lectures, els prefacis, etc, i com encara es canten en les diverses litúrgies orientals Cal cercar-ne l’origen en la lectura "cantada" de l’Escriptura a les sinagogues, amb l’influx, pel que fa al ritu llatí, de la lectio oratoria clàssica Es tracta de melodies senzilles, gairebé rudimentàries, amb…
doxologia
Música
Cant de glorificació.
Aquest terme fa referència sobretot a dues formes la petita doxologia, que designa el Gloria Patri amb què es clouen els salms, càntics, etc, i la gran doxologia, que indica l’himne Gloria in excelsis Aquest himne apareix, juntament amb altres càntics, al final del salteri, en el còdex Alexandrinus segle V de la Bíblia grega, i, en una versió lleugerament diferent, en les Constitucions Apostòliques , un document canonicolitúrgic d’Antioquia del segle IV El testimoni més antic de la versió llatina és l' Antifonari de Bangor segle VII, bé que l’himne era cantat, com a mínim, des del segle V…
trisagi
Música
Nom donat a la triple aclamació Sant Déu, Sant Fort, Sant Immortal, tingueu pietat de nosaltres, que és una amplificació del trisagi bíblic Sant, Sant, Sant (Is 6,3).
És cantat en totes les litúrgies orientals entre els ritus inicials de la missa i també al final de les hores principals de l’ofici diví en la tradició siríaca és anomenat "segell de l’ofici" Originàriament era un cant responsorial, cantat en processons i a l’inici de la missa per això en la litúrgia bizantina és cantat tres vegades i alternat amb el Gloria Patri El trisagi, en eslau, ha estat objecte de moltes composicions musicals PI Cajkovskij, S Rakhmaninov, etc També apareix, per exemple, en el Requiem de K Penderecki
improperis
Música
Cant responsorial, propi del ritu de l’adoració de la Creu el Divendres Sant, en què els improperis o retrets que fa Crist des de la Creu al seu poble s’alternen amb el cant del trisagi i, després, amb el refrany Popule meus, quid feci tibi? ('Poble meu, què t’he fet?').
Els tres primers versicles, força adornats, són confiats alternativament a dos cantors de dos cors diversos hi respon un primer cor amb el cant del trisagi en grec i un segon cor amb el mateix cant en llatí Els versicles següents, sillàbics, són confiats també a dos cantors, i el refrany Popule meus , al cor Al segle XVI se’n feren versions polifòniques, entre les quals destaquen la de GP da Palestrina 1560 i la de TL de Victoria 1585, que només tractà polifònicament el trisagi i el refrany, d’un recitat molt simple, per a alternar amb el gregorià En català hi ha la versió polifònica d’Ireneu…