Resultats de la cerca
Es mostren 13953 resultats
teatre d’òpera
Música
Edifici destinat a la representació d’òpera.
Si bé els primers teatres permanents es bastiren a Grècia a partir del segle IV aC, i després a Roma, el llarg període de l’Edat Mitjana suposà un total trencament amb la tradició constructiva i l’ús dels teatres Així, l’origen del teatre d’òpera cal situar-lo en el Renaixement italià i en el canvi de localització dels espectacles, dels espais públics -carrers o places- als espais privats -patis o salons dels palaus-, amb muntatges efímers, fins que es produí l’especialització d’un espai propi i permanent per a la funció L’edifici havia de congregar el públic de manera adequada i permetre el…
accent
Música
Rellevància que pren una nota o un acord.
Aquesta rellevància sol ser producte de diverses variables que actuen a la vegada, sumant o contrarestant les seves forces Els principals tipus d’accent produïts per aquests factors són els accents dinàmic, rítmic, agògic, tònic, harmònic i mètric L’accent dinàmic es produeix quan la nota o l’acord tenen més intensitat sonora que els del seu context immediat Els accents dinàmics poden ser demanats pel compositor amb diversos signes gràfics o amb expressions completes o abreujades -el signe > o les indicacions sforzando , abreujat sfz , o similars- L’accent rítmic es dona quan el valor de…
saltador
Música
En alguns instruments de corda pinçada amb teclat -especialment el clavicèmbal-, cadascuna de les peces mòbils on s’allotgen els plectres (plectre) que posen en vibració les cordes.
De forma rectangular i amb una alçària que no ultrapassa els 15 cm, els saltadors estan situats entre les cordes, recolzats verticalment sobre l’extrem interior de les tecles, de manera que, en pitjar-les, projecten els saltadors cap amunt, mentre el plectre pinça la corda Una guia de fusta situada per sobre dels saltadors limita el seu moviment ascendent i els fa retornar pel seu propi pes El plectre està fixat a una peça mòbil, el balancí, al centre del saltador, el qual permet pinçar la corda en el moviment ascendent del saltador i relliscar enrere en el descendent, produint així un únic…
clau

Evolució de les claus. En la darrera línia les actuals clau de fa, de do i de sol (d’esquerra a dreta)
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Música
Signe que es col·loca al principi del sistema musical (pentagrama, tetragrama, etc.) i que serveix per a determinar el nom i l’altura del so de la línia que el porta i, per extensió, el de les altres línies i espais del sistema.
Actualment s’utilitzen tres claus la clau de sol, que indica el sol3, la clau de do, que indica el do3, i la clau de fa, que indica el fa 2 Un element gràfic característic de cada clau assenyala quina és la línia del pentagrama sobre la qual té efecte directe en la clau de sol, és la corba amb la qual es comença el seu traç en la clau de do, és el centre de la clau, i en la clau de fa, són la corba superior i els dos puntets Les claus s’utilitzaven amb un doble objectiu determinar el registre i centrar l’àmbit de la veu o instrument en el pentagrama defugint al màxim l’ús de línies…
sistema
Música
En una partitura, conjunt de pentagrames que s’interpreten alhora.
A les partitures d’instruments polifònics, com el piano o l’orgue per exemple, la barra divisòria de compàs travessa i agrupa els pentagrames corresponents a la mà dreta i a la mà esquerra formant un conjunt Així mateix, a les partitures generals d’orquestra, cor o grup de cambra, la barra divisòria s’estén verticalment abastant els pentagrames de tots els instruments o veus que sonen al mateix temps, per tal que sigui més fàcil copsar-ne visualment la simultaneïtat
pauta
Música
Conjunt de línies paral·leles sobre les quals s’escriuen els signes musicals (notació).
El pentagrama, com també el tetragrama -utilitzat des del segle XII en el repertori del cant pla-, deriva del costum de determinades notacions d’escriure els neumes a una alçada relativa els uns respecte dels altres notació diastemàtica això originà l’ús d’una línia que servia de punt de referència, apareguda per primera vegada al segle XI en manuscrits de neumes aquitans A Guido d’Arezzo es deu la iniciativa, acollida amb èxit a tot Europa, de fer servir dues línies, una de color vermell per a indicar la nota fa i una altra de color groc per a indicar la nota do també podien anar precedides…
didal

Didal de plàstic per a guitarra
© Fototeca.cat / Idear
Música
Peça de material elàstic que es fixa als extrems dels dits per a polsar les cordes d’alguns instruments.
De la part de subjecció sobresurt una prolongació, a mode d’ungla, que fa la funció del plectre Els didals apareixen força desenvolupats en els saltiris europeus a partir del Renaixement En molts instruments actuals de la mateixa família, com el koto i el qanun , són d’ús habitual
classificació dels instruments
Música
Ordenació dels diferents tipus d’instruments musicals en conjunts definits per característiques comunes, amb l’objectiu de descriure’ls i estudiar-ne les relacions físiques, la història, l’evolució i l’ús musical.
L’agrupació d’instruments en categories sdut a terme, ja des de l’antiguitat, per les necessitats de la pràctica musical o de la seva descripció i estudi Aquestes necessitats han donat origen a diferents criteris de selecció, segons el context cultural en què s’hagin produït En el seu sentit més actual, classificar els instruments significa establir categories seguint criteris organològics organologia basats en principis científics Malgrat les seves limitacions, el sistema de classificació establert per C Sachs i E von Hornbostel classificació Hornbostel-Sachs és, encara avui, el més…
plagal
Música
Adjectiu que s’aplica -per oposició a autèntic- a les cadències harmòniques conclusives en les quals l’acord de subdominant precedeix el de tònica (cadència plagal), i als modes gregorians (mode) l'àmbit dels quals comprèn l’octava que va de la 4a inferior a la seva nota finalis a la seva 5a superior.
Els modes plagals solien anomenar-se amb el prefix hipo- seguit del nom del mode autèntic per exemple, mode hipodòric Pot ser aplicable, per extensió, a l’àmbit d’octava de dominant a dominant d’una melodia tonal
autèntic
Música
Adjectiu que s’aplica -en oposició a plagal- a les cadències harmòniques conclusives en les quals l’acord de dominant precedeix el de tònica (cadència autèntica), i als modes gregorians (mode) l'àmbit dels quals comprèn l’octava immediatament superior a la seva nota finalis.
Pot ser aplicable, per extensió, a l’àmbit d’octava de tònica a tònica d’una melodia tonal