Resultats de la cerca

El mot apareix sobretot en mots compostos com pentatonisme, dodecatonisme, etc

És una tècnica contraposada a l’ús del cop de caiguda de l’arc contra la corda cop d’arc , que es val del pes de l’arc per a aconseguir un so determinat en l’atac de les notes Com a recurs estilístic general és força emprat en l’execució de la música preromàntica

Equival a un accent dinàmic S’abreuja ww i molt sovint s’indica amb un petit angle que es tanca al damunt o a sota de la nota afectada Els instruments anomenats de règim lliure, com ara el piano, no poden executar aquest accent, perquè no tenen la possibilitat de variar, de manera immediata, la intensitat d’un so un cop produït, al contrari dels anomenats de règim autoexcitat, com els de corda fregada, els de vent o la veu, en què és possible augmentar o disminuir la intensitat després de l’atac És important no confondre’l amb el terme sforzando sf , que indica un augment del nivell d’…

L’establiment d’un metre musical implica l’establiment -subjacent a l’esdevenir sonor- d’una sèrie constant i isocrònica de marques o talls que, dividint el temps en parts iguals, en permetin la mesura Absent en músiques amb ritmes no mètrics, la pulsació s’erigeix, a manera de batec de rellotge, en patró de mesura, en unitat de temps musical, valor de referència per a la mesura del ritme La pulsació no és de naturalesa empírica, en el sentit que no ha de ser necessàriament explicitada en els valors rítmics La pulsació es manté present en la consciència musical de l’oient, tot i que es…

El nom d’orgueneria és relativament modern, i està vinculat al naixement de la indústria, quan a aquesta s’incorporà també la construcció massiva d’instruments, la qual desplaçà la fabricació artesanal que havia predominat fins llavors en el món dels orgueners, que té els seus precedents menys incerts en el moment de l’acceptació oficial de l’orgue per l’Església Catòlica de Roma, al concili de Milà 1287 Els documents més antics esmenten sovint el títol de magister organorum Lleida 1279 o bé magister in organis cort de Jaume II, 1318, sense definir si es tracta del constructor o del sonador,…

En aquests instruments, a fi d’obtenir major varietat tímbrica i dinàmica, s’agruparen els tubs o les cordes segons la seva particular sonoritat, més o menys diferenciada de la resta D’aquesta forma -comandats des del teclat-, els diferents registres i les seves combinacions contribuïren a aclarir i potenciar les possibilitats tímbriques dels instruments En els clavicèmbals, dos jocs de cordes o més ofereixen la possibilitat d’emetre sons diferents, o bé un mateix joc canvia la sonoritat en acoblar-hi plectres diferents amb efectes especials sobre les cordes Els pedals del piano són hereus…

Els materials i les mides de les cordes corda han de ser sempre els adequats a cada instrument, ja que l’estructura està calculada per a suportar una tensió determinada Una alteració de les proporcions del cordam podria repercutir negativament en el so, i fins i tot trencar l’instrument en cas d’excés de tensió A més de ser d’un material concret, cada corda ha de tenir una longitud i un pes determinats per a donar la nota correcta, amb el so equilibrat i la qualitat necessària de cada registre Alguns cordòfons s’encorden amb jocs de cordes iguals, mentre que d’altres necessiten cordes de…

Cap al 1450, el contratenor, veu intermèdia entre el tenor i el discant, es dividí, en les composicions a quatre veus de J Ockeghem i J Obrecht, en un contratenor altus o altus alto i en un contratenor bassus o bassus baix A partir d’aleshores, la part més greu d’una composició s’identifica com el baix La nota més greu ha estat considerada la base o fonament a partir de la qual s’afegeixen les notes de les altres veus Així, en l’harmonia pretonal, el caràcter consonant o dissonant de les notes d’un conjunt polifònic es calcula a partir de l’interval que formen des del baix En l’harmonia…

El terme del llatí tenere , ’sostenir' fa referència al fet que aquesta veu constitueix el fonament sobre el qual es pot construir tot l’edifici polifònic Cal recordar que, en aquesta època, el mètode de composició polifònic era successiu, és a dir, a una veu ja acabada en aquest cas, el tenor s’afegia una de segona en la seva totalitat el duplum , després una tercera veu el triplum , etc El tenor es basà generalment en una melodia preexistent pertanyent al repertori gregorià i acostumà a ocupar la posició més greu del conjunt, sense que això autoritzi a identificar-lo…

El seu origen es pot trobar a mitjan segle XV, quan la part del contratenor es dividí en contratenor bassus part situada per sota del tenor i contratenor altus part situada per sobre del tenor i per sota del superius o discantus Contralt, igual que alto , és una abreviació de contratenor altus