Resultats de la cerca
Es mostren 13953 resultats
D
Música
Quart element de la notació alfabètica en lletres llatines, utilitzada als països germanòfons i anglòfons, que correspon al re.
complanta
Música
Cançó de plany monòdica, amb diverses estrofes sobre la mateixa melodia.
Derivada del planctus llatí i del planh provençal ha estat conreada sobretot a França amb el nom de complainte
comèdia musical
Cinematografia
Música
Teatre
Obra teatral amb música —generalment cançons intercalades en el text, amb obertura o sense, amb alguns números de ball, i escrites per a orquestra lleugera— típica dels EUA i d’Anglaterra des de mitjan segle XIX.
Sol formar els repertoris de molts teatres de Broadway, a Nova York, i del West End de Londres Són cèlebres les de Richard Rodgers, com Oklahoma i South Pacific , i My Fair Lady , de Lerner i Loewe Com a gènere cinematogràfic que combina acció, música i coreografia dins una unitat temàtica, aparegué, juntament amb el cinema sonor, cap als anys 1927-1928 Des d' Applause 1929, de Rouben Mamoulian, fins a Paint your Wagon 1970, de Joshua Logan, aquest gènere ha tingut moments d’una gran brillantor, centrats principalment dins el decenni dels cinquanta, en què hom realitzà On the Town 1949 i…
cobla

Cobla La Principal de la Bisbal
© Fototeca.cat
Música
Conjunt instrumental popular català, en el qual predominen els instruments de vent, que executen la música de diferents danses populars, en especial de la sardana.
És formada per onze músics que toquen els instruments següents el flabiol i el tamborí , tocats pel mateix instrumentista, dos tibles en fa, dues tenores en si, dos cornetins o trompetes en si, dos fiscorns , un trombó i un contrabaix El binomi flabiol-tamborí, base de la cobla, es dóna a tot Europa des de molt antic Al segle XIV hom troba cobles de joglars formades per tres o quatre músics La cobla catalana, a semblança del conjunt instrumental de vent que acompanyava la dansa alta europea del segle XV, té un instrument del registre tenor que ocupa la part central Pep Ventura 1818-75,…
clau

Clau musical: claus de sol, fa i de do
© Fototeca.cat
Música
Signe escrit al començament, i a voltes entremig, de les línies horitzontals que serveixen de guia en la notació musical, el qual determina el nom i l’altura corresponents a les notes que hi són col·locades.
Actualment hom utilitza sobretot les claus de sol en segona línia, de do en tercera i en quarta, i de fa en quarta, que indiquen on són situats el sol 3, el do 3 i el fa 2 Originàriament servien de signe les lletres que, segons la notació alfabètica, designaven els graus que són a un semitò del grau immediat inferior, primerament segle X les equivalents a do c i a fa f, i més tard segle XV l’equivalent a sol g per a la transposició a la quinta superior dels tons eclesiàstics Darrerament foren fixades com a claus les transformacions d’aquestes mateixes lletres Per tal d’evitar les línies…
cítares
Música
Família d’instruments que inclou tots els cordòfons senzills, en els quals la caixa de ressonància no n’és, en principi, un element essencial.
Dins la família de les cítares, hom distingeix entre les cítares de bastó i les cítares amb post Les primeres, formades per una corda tesada entre els dos extrems d’un bastó arquejat, són les més primitives i comprenen els diferents tipus de bastons musicals Les cítares amb post es caracteritzen pel fet de tenir un nombre variable de cordes tesades sobre una post de diferents formes, entre les quals hom distingeix les cítares amb diapasó cítara de concert, sense diapasó címbal, saltiris pinçat i percudit i de tecla, en les quals l’executant produeix el so indirectament tot accionant un…
contrari | contrària
Música
Dit del moviment melòdic que s’estableix entre dues parts musicals; mentre l’una ascendeix, l’altra descendeix.
música castellana
Música
Art musical de l’àrea cultural castellana de la península Ibèrica.
De la litúrgia visigòtica, unificada el 633, es conserven uns vint còdexs amb música escrits a partir dels segles X i XI, en una notació neumàtica illegible encara avui El més important és l’antifonari de Lleó segle X, amb neumes visigòtics de final del segle X i de començament del segle XI, gairebé totalment anotat El ritu visigòtic es mantingué a Castella fins a mitjan segle XI litúrgia visigòtica Les formes tropades, les seqüències i els drames litúrgics foren conreats des dels primers temps, com ho demostren els còdexs de Silos segle XI Des del segle X es difongué el Cant de la Sibilla…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 46
- 47
- 48
- 49
- 50
- 51
- 52
- 53
- 54
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina