Resultats de la cerca

Parts i tipus de corda Els materials amb els quals es fan les cordes han anat variant considerablement en funció dels objectius musicals que es perseguien i dels avenços tècnics de cada moment Així es troben des de cordes fetes de tripa, seda, cerres de cavall o metall, fins a cordes fetes amb materials sintètics com el niló Per aconseguir augmentar la densitat de la corda o la seva resistència, s’han utilitzat diverses tècniques com l’entorxat on l’ànima està recoberta per un filament metàllic i el trenat Actualment s’utilitzen bàsicament cordes de niló i d’acer per les seves qualitats de…

Les cordes simpàtiques, anomenades també cordes de ressonància, vibren amb la mateixa freqüència o amb la d’un dels harmònics de les cordes que exciten la seva vibració, la qual cosa produeix un so conjunt tímbricament diferent -més ric- del que produirien les cordes normals les que no són simpàtiques soles Les cordes de ressonància s’empren en un variat nombre d’instruments, com ara la viola d’amor, que n’inclou de sis a catorze de metàlliques, el baríton o el sitar

Els grecs anomenaven les notes amb els noms de les cordes dels seus instruments Paraules com dicord, tricord o tetracord, que originalment es referien a instruments de dues, tres o quatre cordes respectivament, passaren a referir-se a fragments d’escala de dos, tres o quatre notes Aquest ús de corda es mantenia encara al segle XVIII A Eiximeno, 1774 " Queriendo mejorar el sistema de Guido, los ultramontanos añadieron al solfeo la sílaba Si para distinguir y entonar la séptima cuerda ", i fins i tot ben entrat el segle XIX, com recull Fernando Palatín en el seu Diccionario de…

Les matèries utilitzades són el fil metàllic, la tripa torçuda, recoberta de seda o de filferro en hèlice

S’aplica especialment a les seccions del cor

És una tècnica contraposada a l’ús del cop de caiguda de l’arc contra la corda cop d’arc , que es val del pes de l’arc per a aconseguir un so determinat en l’atac de les notes Com a recurs estilístic general és força emprat en l’execució de la música preromàntica

El nom italià prové del fet que originàriament els martells, en desplaçar-se, podien arribar a tocar només una de les dues o tres cordes de cada nota, provocant-hi una reducció del volum i, alhora, un canvi tímbric, característiques inspirades en els registres del clavicèmbal En el piano modern, però, on aquest tipus de sordina només és present als models de cua, les cordes que continua percudint el martell amb el pedal enfonsat són dues de cada tres a tota la zona aguda

Malgrat que des del Renaixement i al llarg del període barroc existien ja moltes composicions escrites per a tres parts de corda eventualment amb baix continu, no fou fins a mitjan segle XVIII que es pogué diferenciar un estil de cambra que justifiqui la consideració del trio de corda com un gènere individual Aquesta definició es produí parallelament a la del quartet o el quintet de corda, per exemple Malgrat que el trio de corda comparteix amb el quartet moltes de les característiques que feren d’aquest darrer el gènere central de la música…