Resultats de la cerca

Aplicat tant a la música monòdica com a la polifònica, a partir del segle XVI s’anà substituint pel terme cadència

Per extensió, el nom de schola cantorum es donava també als cantors

Consistí en un retorn a l’anomenada música barroca i clàssica, en el qual hom donava més importància a l’estil que no a l’evolució del llenguatge La seva estètica se centrava en l’objectivitat i la concisió Els músics més notables adscrits a aquest moviment en alguna etapa de llur creació són Sergej Prokof'ev, Ferruccio Busoni, Gian Francesco Malipiero, Alfredo Casella, Maurice Ravel, Paul Hindemith, Albert Roussel i Igor Stravinsky Malgrat la influència del neoclassicisme del s XVIII en la música, palesa en l’obra de Gluck, hom només aplica el terme a aquest moviment

Estudià teologia i hebraística Doctorat el 1685 a Leipzig, el 1687 abraçà el pietisme, que marcà tota la seva trajectòria posterior El 1692 esdevingué professor a la Universitat de Halle i predicador a la localitat de Glaucha, on el 1695 fundà un orfenat, a través del qual difongué el seu ideari pedagògic, que el rei Frederic Guillem acabà aplicant a tot Prússia El sistema educatiu ideat per Francke donava una gran importància a la música, sempre vinculada, però, a la litúrgia L’alt nivell dels intèrprets es basava en un grau d’exigència també alt solfeig a primera vista,…

Es crià a Detroit, on d’adolescent cantà amb Charlie Parker i altres músics que visitaven la ciutat El 1951 entrà a l’orquestra de Lionel Hampton i s’installà a Nova York Del 1960 al 1963 actuà amb Ray Charles, amb qui gravà un disc a dues veus Malgrat les ofertes que rebé d’importants companyies discogràfiques per a fer música de caràcter més comercial, treballà sempre amb els seus propis temes i les recreacions molt personals que feia dels temes estàndard, com ara a The Audience with Betty Carter 1979 o Look what I got 1988 Sempre es feu acompanyar per músics joves amb talent,…

Estudià i es doctorà en musicologia a la Universitat de Viena amb G Adler 1902-06 Durant la seva estada a Viena estudià composició amb H Graender i A Schönberg Fou professor a la Universitat de Cracòvia des del 1911, i posteriorment esdevingué director de l’Institut de Musicologia de la mateixa universitat Impartí cursos en diferents universitats i institucions europees, i el 1934 inicià una sèrie de publicacions a través de les quals donava sortida a les obres de musicòlegs de la ciutat Dedicà la seva recerca a la música antiga i la contemporània, i fou pioner en l’estudi de la…

De caràcter grotesc, està escrita en compàs de 2/4 i es caracteritza pel ritme sincopat, molt proper al del ragtime Aparegué a l’Amèrica del Nord vers el 1870 com a imitació-paròdia que els esclaus feien de les elegants danses dels blancs El nom, que es pot traduir lliurement per ’volta del pastís', deriva del premi que es donava als millors balladors Assolí una gran popularitat cap al 1890 entre els grups de vaudeville , i al principi del segle XX fou importada cap a Europa, on es popularitzà com a dansa de music-hall i d’espectacle Claude Debussy s’hi inspirà per a compondre…

Aquest recurs s’ha utilitzat des de l’Edat Mitjana fins a l’actualitat amb la intenció d’aprofitar una melodia coneguda per a transmetre un nou text sovint de caràcter oposat a l’original Fins al segle XVII, les obres que contrafeien música profana amb textos sacres 'contrafer a l’espiritual' rebien el nom de contrafactum el participi del verb llatí contrafacere Als segles XVII i XVIII, la contrafacció s’emprà sovint en sentit contrari sagrat-profà o bé en el sentit seriós-burlesc i donà lloc a obres com la paròdia i la burlesque fou un procediment habitual en l' opéra comique i la ballad…

Equival a l’execució successiva de dos reguladors L’origen d’aquesta expressió, que es pot traduir per collocació o impostació de la veu, cal buscar-lo en els mestres de cant italians del segle XVIII, època del bel canto , en la qual el seu ús tenia dos objectius d’una banda era un bon exercici per a aprendre a controlar l’emissió de la veu, i de l’altra servia per a adornar les àries cantades, en les quals cada nota llarga s’interpretava amb una messa di voce , per donar més bellesa al cant La característica d’aquestes àries, anomenades aria di portamento , eren les notes llargues i lligades…

És un terme completament en desús actualment, però al segle XIX i a la primera meitat del segle XX fou molt més emprat que el d’organologia En aquest sentit, Felip Pedrell Organografía musical antigua española , 1901 diu que " no tan usada como la voz organografía, aceptan otros musicógrafos la palabra organología " L’ús que Pedrell fa de la paraula musicógrafo mostra, a més, que el mateix dilema existent entre organografia i organologia es donava -simultàniament- entre altres termes de construcció similar, com musicologia i musicografia, musicòleg i mú sicògraf, etc no cal dir…