Resultats de la cerca
Es mostren 20 resultats
torculus
Música
Neuma de tres notes, la segona de les quals és més elevada que les altres.
De vegades també s’anomena pes flexus perquè de fet és un pes dues notes en posició ascendent que posteriorment descendeix El seu dibuix sol consistir en un traçat curvilini que indica la direcció de la corba melòdica Hi ha tres formes especials de torculus , que serveixen per a indicar el predomini de les dues darreres notes sobre la primera S’utilitzen sobretot en els casos següents sobre una síllaba final, en una entonació, i com a grup de pas en un moviment melòdic ascendent que acostuma a procedir per graus conjunts
altura
Música
Qualitat del so que ve determinada per la freqüència de les seves vibracions.
Com més elevada és la freqüència, més alt hom diu que és el so L’altura considerada simplement des del punt de vista del nombre de vibracions és anomenada absoluta, i considerada tenint en compte intervals determinats o diferències d’altura dins una escala de tons és anomenada relativa
Feodor Čaljapin
Música
Baix rus.
Ingressà al teatre Panajev a disset anys El 1895 debutà al teatre Marjinskij de Sant Petersburg amb Faust , de Gounod La seva elevada estatura, la seva presència a l’escenari i la seva impressionant veu admiraren el públic La interpretació que féu de Borís Godunov Musorgskij marcà el seu temps, així com les creacions d' El príncep Igor Borodin, Una vida pel Tsar Glinka i Don Quichotte Massenet, que estrenà el 1910 El 1922 fixà la residència a França Cantà amb regularitat al Metropolitan Opera House de Nova York fins el 1929 Fou un dels pioners de la indústria discogràfica
sopranista
Música
Terme emprat per a designar els cantors masculins que per un rar do de la natura, o pels efectes d’una eviració, desenvolupen el registre més agut de la veu masculina.
L’àmbit de la seva tessitura vocal troba la seva correspondència amb el registre agut de la veu blanca i de la veu femenina Des de l’Edat Mitjana fins a l’època del Barroc, l’escriptura de les parts agudes de cantus, superius o sopranus de la polifonia eclesiàstica estava destinada a rebre la coloració tímbrica dels nens cantors amb veu de tible El doblatge que els ministrers feien de les parts polifòniques als centres eclesiàstics de major relleu els menà a comptar, al llarg dels segles XVI i XVII, amb la presència de cantors sopranistes adults, naturals o castrats, la potència sonora i la…
maqam
Música
Terme que, musicalment, i aplicat a la música àrab, significa ’mode melòdic’ o, fins i tot, ’modalitat'.
En aquesta música, el mode designa més un sistema de fórmules melòdiques característiques que no pas una gamma fixa amb una estructura en tricords, tetracords o pentacords i amb graus funcionals definits Si bé cada maqam ha pervingut amb un nom particular d’origen àrab 'agam , turc zengule o persa segah , alguns maqamat -plural de maqam - poden compartir la mateixa escala i estructura modal D’altra banda, el maqam pot ser considerat com una forma poeticomusical vocal i instrumental La principal essència musical del maqam es posa de manifest, i cal ser destacada, en el aqsim improvisació…
acord de Tristany
Música
Primer acord de l’òpera Tristany i Isolda de R. Wagner (fa, si, re♯, sol♯).
R Wagner Tristany i Isolda , preludi © Fototecacat/ Jesús Alises És un dels acords sobre els quals s’ha polemitzat més a causa de la dificultat d’establir quines de les notes que el formen són reals i quines són estranyes des del punt de vista de l’harmonia funcional tradicional en el context harmònic on es troba Algunes interpretacions formulades a partir de l’anàlisi d’aquest acord són a si, re♯, fa, la és un acord de 7a amb la 5a rebaixada fa en lloc de fa♯ i en oposició de 6 aug, on el sol♯ és una llarga appoggiatura del la La seva funció tonal és de dominant de l’acord posterior mi, sol…
afinació
Música
Acció de modificar les freqüències associades a les notes que emet un instrument per tal d’ajustar-les a un sistema d’afinació predeterminat.
L’afinació pot dur-se a terme prèviament a la interpretació musical o durant la interpretació En el primer cas, es parla d’afinar l’instrument En la majoria dels instruments de vent, la llargària de la columna d’aire continguda dins del tub és el paràmetre fonamental d’afinació En els instruments de llengüetes de canya, la seva variació s’aconsegueix enfonsant més o menys el barrilet o el tudell dins del tub principal En els de metall, hi ha un tros de tub previst per a tal fi que es pot incorporar a la llargària total mitjançant un petit mecanisme En les flautes, la posició de l’embocadura…
tible
tible
© Fototeca.cat
Música
Instrument aeròfon de llengüeta doble de característiques anàlogues a la tenora
.
Descendent, com aquesta, de les antigues xeremies, el seu nom complet seria xeremia tible Amb el flabiol i la cornamusa formava part de l’anomenada ‘cobla de tres quartants’, si bé l’instrument utilitzat en aquella època era de tipus bastant rústec —sovint anomenat tarota — i força comparable a la gralla Les millores aplicades per Turon a la tenora foren poc més tard introduïdes al tible El tible que hom troba a la cobla actual consta de tres peces, totes elles de fusta, generalment de ginjoler la peça superior i la central són les que contenen el sistema de claus, mentre que el pavelló o…
trigon
Música
Neuma que equival a tres notes, les dues primeres de so idèntic i la tercera més aguda, o bé la segona d’alçada més elevada que les altres dues, aquest cas menys freqüent que l’anterior.
El mot llatí trigon o trigonus , derivat del grec trígonos 'triangular', li ve de la forma per mitjà de la qual es representa tres punts situats als vèrtexs d’un triangle precedits de la lletra q, equivalen a l’abreviatura de la paraula llatina quae , per la qual cosa no tenen un significat melòdic concret, cosa que en dificulta la interpretació Alguns creuen que l’interval que separa la primera de la segona nota, en el cas més freqüent, és inferior al semitò El trigon acostuma a aparèixer en contextos neumàtics que suggereixen una interpretació lleugera
cant gregorià
Música
Cant en llatí, a l’uníson, propi de la litúrgia de l’Església romana, afí al de la sinagoga (salmòdia), al de les antigues litúrgies cristianes occidentals i al del folklore grecoromà dels primers segles del cristianisme.
Alguns el situen al país franc a l’època carolíngia, en part com a manipulació del cant antic romà i en gran part, la més artística, com a creació nova D’altres, amb més probabilitat, el creuen elaborat tècnicament a Roma segles V-VII —època de Gregori I— amb material de l’antic cant romà, uniformat segons l' oktoekhos bizantí Inicialment sembla que es transmeté oralment a través de les Scholae de lectors i de cantors i a través de les comunitats monàstiques o basilicals Hom no conserva cap notació musical anterior al segle IX La bona tradició manuscrita és dels segles IX-XII Hom hi empra…