Resultats de la cerca

Nascut en una família humil, dedicà tota la seva vida al flamenc, gènere en què destacà com a cantaor i també com a investigador i divulgador Sense ell, molts tipus de cant flamenc s’haurien perdut Quan començà a cantar es feia anomenar "Niño de Rafael", però posteriorment es canvià el nom pel de "Niño de Mairena" i finalment es quedà amb Antonio Mairena Proclamà que els seus principals mestres havien estat Manuel Torre i Joaquín de la Paula Entre els diversos premis lloant la seva tasca de divulgador i cantaor destaca la prestigiosa Llave de Oro del Cante, que li fou concedida l’any 1962 A…

Es doctorà el 1890 a la Universitat d’Estrasburg amb una tesi sobre GP da Palestrina com a compositor de música profana i després continuà els estudis a Berlín, amb JAPh Spitta El 1893 fou nomenat professor adjunt de la Universitat de Friburg, centre on restà durant trenta-vuit anys Sota el patronatge del papa Lleó XIII hi fundà l’Académie Gregorienne El 1927 fou elegit primer president de la Societat Internacional de Musicologia La seva gran obra és Einführung in die gregorianischen Melodien 'Introducció a la melodia gregoriana', el primer estudi sobre cant medieval basat en mètodes moderns…

Fou component de les cobles Caravana, de la qual fou fundador, Els Montgrins 1956-64, Baix Empordà i Foment de la Sardana És autor de més de setanta sardanes de talla popular i desimbolta, com Benvinguda , El padrí de Barcelona ,  Petó i natjada , L’Hereu i la Gracieta ,  Ofrena a Calonge , Encís guixolenc , La noia és gran , L’oncle Virtut  i L’aplec de l’Escala , i les obligades de dos fiscorns Cap d’Estopa 1953 i Estimat amic , de notori èxit entre els sardanistes Les seves collaboracions literàries en la premsa local i en la revista SOM  a partir de les seves vivències l’han convertit en…

Vida Seguí estudis eclesiàstics i fou ordenat a Roma el 1870 Parallelament a la seva carrera sacerdotal al seminari de Berga, estudià orgue i exercí d’organista i sotsxantre en aquest municipi El 1872 ocupà el càrrec de sotsxantre a l’església de Santa Anna de Barcelona, on estudià harmonia amb Anselm Barba, organista i mestre de capella d’aquesta parròquia A partir del 1885 fou professor de cant pla al seminari de Barcelona Publicà uns Estudios históricos sobre el canto llano Barcelona 1885 Bibliografia Complement bibliogràfic Ferrer, Antoni Estudios históricos sobre el canto llano y…

Després de rebre la primera formació al seminari dels jesuïtes de la seva ciutat natal, marxà a Anglaterra per estudiar-hi enginyeria i música De tornada a Colòmbia es dedicà a ensenyar matemàtiques, anglès i música en diversos centres públics i privats D’aquesta activitat docent en són testimoni les seves obres didàctiques per a piano Estudios mecánicos i Estudios diarios A més, ideà un mètode de notació musical que es basava en la utilització de les lletres de l’alfabet El arte de leer, escribir y dictar música 1885 La major part de la seva obra de creació és per a piano Conegut més com a…

Estudià violí i viola al Conservatori de València amb Abel Mus i Joan Alós Finalitzà els estudis amb un premi d’honor en viola i posteriorment es perfeccionà a l’Acadèmia Musical Chigiana de Siena amb Bruno Giuranna Començà la seva carrera com a membre de l’orquestra d’Alcoi 1956-59, i la continuà com a viola solista de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu 1959-62 i de la Simfònica del Caire 1963-65 Cofundador 1965 i solista 1965-85 de l’Orquestra de la RTVE, amb aquesta formació fou el primer intèrpret a Madrid del Concert per a viola de W Walton, el 1982 Ha estrenat obres de compositors…

Assolí molt d’èxit a París, on sovint interpretà a duo amb F Sors A part uns Estudios 1820, publicà un mètode de guitarra 1825 reeditat diverses vegades i traduït al francès

Fou ordenat sacerdot a Roma 1870 El 1872 fou nomenat sotsxantre de l’església de Santa Anna de Barcelona, i fou professor de cant pla del seminari de Barcelona 1885 Publicà Estudios históricos sobre el canto llano 1885

Segons Eugène Cardine, monjo benedictí de Solesmes i estudiós del cant gregorià, fou adoptat pels copistes del monestir de Sankt Gallen per a indicar una nota lleugera pel que fa a la seva interpretació Molt semblant al punctum , les edicions vaticanes modernes no en distingeixen la grafia de la d’aquest altre signe, tret d’alguns casos