Resultats de la cerca

És un dels instruments d’origen més antic Les modalitats occidentals més importants són la flauta dolça i la flauta travessera La flauta dolça , anomenada també flauta de bec o d’Anglaterra , és un instrument de fusta, de perforació cònica, amb un orifici a la part posterior i vuit a la part del davant El tub, parcialment tapat per un fragment de fusta, només deixa passar un fil d’aire, dirigit contra la vora tallada obliquament de biaix Al segle XV hom descriu tres membres de la família soprano, contralt i tenor , més tard ampliats a cinc sopranino en fa extensió del fa 4 al sol 6 , soprano…

Entre les seves obres cal esmentar Pièces pour la flûte traversière avec la basse 1708-15 i el tractat Principes de la flûte traversière 1707

Foren molt importants en l’evolució dels instruments de fusta, especialment de l’oboè, la flauta i el fagot El membre més destacable de la família és Jacques Hotteterre París 1674 — París 1763 el qual fou compositor, professor, intèrpret flauta i fagot i constructor d’instruments El seus llibres Principes de la flûte traversière 1707 L’art de préluder sur la flûte traversière 1719 són una font d’informació molt valuosa sobre l’articulació, l’ornamentació i la improvisació de la música francesa de l’època

Vida A partir de catorze anys estigué al servei de la cort prussiana, en la qual romangué fins el 1700 El 1704 ja residia a Londres, on treballà com a violinista i, més tard, com a clavecinista al Drury Lane Theatre Fou en aquest teatre que entre el 1707 i el 1716 presentà diverses mascarades, entre les quals destaquen Venus and Adonis 1715 i Apollo and Daphne 1716 El 1713 obtingué el títol de doctor en música per la Universitat d’Oxford i pocs anys després fou nomenat director musical del duc de Chandos, per a la capella del qual compongué un magníficat i diversos anthems Després del gran…

Fou el membre més illustre d’una família de constructors d’instruments de vent-fusta actius des del principi del segle XVI El sobrenom d' el romà deriva del fet que, de jove, es traslladà a Roma per motius d’estudi El 1708 fou flautista de la cambra del rei Considerat el virtuós més prestigiós de la seva època, compongué a més alguns llibres de suites en estil francès i trio sonates d’influència francesa i italiana Destaca la revisió que feu del seu segon llibre de suites 1715 pel gran nombre d’ornamentacions que inclogué en la música, la qual cosa el converteix en una important font per al…

Obtingué el primer premi de flauta en acabar els seus estudis a Marsella i al Conservatori de Música de París Inicià la seva carrera com a solista l’any 1945 A París, conjuntament amb el Quintet de Vent, formà el Conjunt Barroc de París Aconseguí en diverses ocasions el Gran prix du Disque 1954, 1956, 1959-61, 1963, 1964 i 1978, a més d’altres premis Actuà també en conjunts de jazz i escriví La flûte 1978

Fou alumne de Dubois i Massenet composició i de Franck orgue al Conservatori de Música de París, on guanyà el primer premi d’harmonia Com a compositor de ballet debutà amb Les sources du Nil al Folies Bergère, el 1882 Phryné 1896 és la seva obra més important en aquest gènere És conegut sobretot per les marxes Marche lorraine 1887 i La père la victoire 1888 Després d’intentar debutar com a compositor d' opéra-comique amb Rabelais 1892, continuà amb les operetes Les Colles des Femmes 1893, Les saltimbanques 1899 i Hans, le jouer de flûte 1906 Dirigí els balls de l’Òpera de París i del Casino…

La seva primera educació musical la rebé del seu pare El 1858 continuà els estudis de flauta amb Dorus i dos anys després els prosseguí al Conservatori de París, on també estudià composició amb Reber Després d’ingressar com a flautista a l’Òpera Còmica 1862, l’any 1864 passà a l’Òpera fins el 1890, que en fou nomenat director Membre fundador de la Société Classique 1872 i de la Société de Musique de chambre pour instruments à vent 1879, a partir del 1893 abandonà l’activitat concertística i esdevingué professor de flauta del Conservatori de París Entre els seus alumnes hi hagué Ph Gaubert, G…

En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de la família de les flautes amb conducte d’aire intern El so s’origina per l’acció combinada de la vibració associada a la sortida de l’aire per una escletxa -l’extrem del canal que dirigeix l’aire contra el bisell- i la vibració que, en tallar-lo, el bisell imprimeix a l’aire Aquest so inicial es produeix a la finestra, obertura situada al cap o embocadura de l’instrument, on desemboca el canal i hi ha tallat el bisell A la mateixa embocadura hi ha l’entrada del canal, situada en una secció més prima que la resta, anomenada bec El tub acústic,…

Estudià clarinet al Conservatori de Versalles i, posteriorment, música de cambra a l’Escola Normal de Música de París De forma autodidàctica, es dedicà a l’estudi de la flauta de bec i de la música antiga El 1970 començà a tocar com a membre de l’orquestra La Grand Écurie et la Chambre du Roy, de la qual és director Jean-Claude Malgoire, i ha collaborat també en formacions com Domaine Musical i Ars Nova en la interpretació de música contemporània Com a solista ha dut a terme diverses gires de concerts a Europa i Amèrica És professor de flauta de bec al Conservatori de Saint-Ouen i de clarinet…