Resultats de la cerca

Sembla que procedeix d’una dansa cantada del segle XVI originària de l’Amèrica llatina i Espanya El seu caràcter lasciu, de fons eròtic, suscità censures i fou prohibida per Felip II cap al 1583, però continuà essent ballada a les corts i esdevingué, al final del segle, una de les més populars danses espanyoles Al començament del XVII es difongué per tot Europa en una forma estilitzada que esdevingué, a mitjan segle, el tercer moviment de la suite , usualment a continuació de la courante i precedint la giga Durant la primera meitat de la centúria es desenvoluparen models instrumentals a…

Independent de l’accentuació mètrica, comporta divisions, les més habituals de les quals eren el temps binari i el ternari Característic de la polifonia clàssica i del Renaixement, fou substituït al segle XVII pel compàs

La llargada de la intervenció de cada solista és usualment de quatre o vuit compassos, però són també habituals les llargades de setze, dotze i dos compassos, i, fins i tot, d’un Entre músics es parla de "quatres", "vuits", etc

Les formes més habituals són la sexta major interval de quatre tons i un semitò i la sexta menor interval de tres tons i dos semitons Són més rares la sexta augmentada interval de cinc tons i la sexta disminuïda interval de tres tons i un semitò

Les progressions harmòniques més habituals són la formada pels graus I-IV-V-I, considerada paradigmàtica de la música del Classicisme, i la formada per la seqüència I-IV-VII-III-VI-II-V-I, més característica del Barroc Sovint el terme progressió s’utilitza com a sinònim de seqüència 1

Sovint va precedida d’una introducció instrumental obertura El seu nom prové de la denominació italiana opera in musica obra musicada La diferència entre l’òpera i els seus antecedents medievals i renaixentistes radica en el seu caràcter profà i també en el paper primordial que hi tenen la música i el cant que, per convenció, és el mitjà d’expressió dels personatges, en lloc de la parla L’impuls definitiu cap a la creació de l’òpera prové del grup anomenat Camerata Fiorentina, poetes i músics que crearen les primeres òperes Dafne , de Peri 1597, avui perduda, les Euridice de Peri 1600 i…

Estudià guitarra amb Gustavo Sosa Escalada i viatjà per diferents països de l’Amèrica del Sud donant concerts i ampliant els seus estudis El 1934 realitzà una gira per Bèlgica, Alemanya i Espanya Compongué un centenar d’obres dedicades a la guitarra, entre les quals destaquen la Danza paraguaya i La catedral , peces habituals en el repertori per a aquest instrument

Alumne de Steinbach i Lohse a la Hochschule de Colònia 1908-12, debutà a Mülheim 1911 i treballà com a assistent a Bayreuth Fou director als teatres d’òpera d’Elberfeld 1913-18, Leipzig 1918-19 i Dessau 1919-22 abans de substituir Bruno Walter al front de l’òpera de Munic 1922-36 Després de passar per Viena 1937-45 a partir del 1951 fou un dels directors més habituals del Festival de Bayreuth

Pot referir-se a una obra en forma lliure, com una fantasia, o a alguna que utilitza elements poc habituals o inesperats, com ritmes, dissonàncies o harmonies fora del context convencional Fou en aquest sentit que l’utilitzà per primer cop Giovanni de Macque en les seves Consonanze stravaganti per a orgue, al final del segle XVI També empraren aquest terme A Vivaldi La stravaganza , opus 4 i B Marcello Stravaganze d’amore , cantata satírica, entre d’altres

Divideix, per tant, l’octava en vint-i-quatre parts iguals en el cas d’un sistema d’afinació de temprament igual Entre totes les possibilitats d’utilització musical dels microtons, la dels quarts de to és probablement la més freqüent microtonalitat S’han ideat diversos signes per a la notació dels quarts de to Els més emprats són transformacions dels habituals signes de sostingut i bemoll, als quals s’afegeix una petita fletxa ascendent o descendent o dels quals s’elimina un dels traços verticals