Resultats de la cerca

La forma més típica consisteix en una banya d’animal, un ullal d’elefant o altres matèries d’origen animal El so és produït bufant per l’extrem més estret, on sol haver-hi una embocadura Aquest model prototípic ha sofert diverses modificacions tant pel que fa al material emprat en la fabricació —hom té notícia de corns de metall des del Neolític— com pel que fa a la forma En aquest sentit, l’allargament del tub per produir un so més greu o més potent i les diverses formes d’enrotllar-lo o corbar-lo per facilitar-ne el maneig han donat lloc a una gran varietat de corns La seva…

Hom considera l’interval de to sencer dividit en nou comes deu, segons alguns En els instruments d’entonació variable, com els de corda, el semitò cromàtic té cinc comes, i el diatònic, quatre, cosa que fa diferents, de fet, els sons enharmònics, bé que la diferència és quasi inaudible També és aplicat a unes altres fraccions de to coma pitagòrica, coma sintònica Sovint és impròpiament anomenada croma

Al s XIV servia per a denominar els instruments de les corts A partir del s XV apareixen a les catedrals interpretant obres religioses juntament amb les veus de la capella Més tard aquest mot designà només els sonadors d’instruments de vent i de fusta, flautes, gralles, cromorns, baixons, etc Al s XVI apareixen petites agrupacions o cobles de ministrers que intervenien en els actes oficials populars i que pertanyien a les corporacions ciutadanes En els documents hom troba també les formes ministril o menistrel

Molt populars als Països Catalans, les albades són fetes, en general, les vigílies de les festes majors o en d’altres solemnitats especials A les comarques meridionals i occidentals del Principat, i a tot el País Valencià, assoliren una popularitat molt més acusada que a la resta del territori les albades consistien en corrandes cantades per una persona o per un grup, amb acompanyament de dolçaina o gralla i tabalet o tamborí Ultra les festes majors, hom té notícia de famoses cantades d’albades la nit de Nadal, els darrers dies d’abril festes de l’arbre de maig, per Sant Joan i…

Originàriament era un text, a manera de trop, adaptat a una vocalització d’un cant litúrgic, però al segle X, en el cercle musical creat entorn del monestir de Sant Marçal de Llemotges, ja designa el text extens i vagament rimat que hom cantava després de l’alleluia de la missa Al segle XII aquesta mena de texts adquiriren la forma de veritables poemes litúrgics Se n'han conservat uns cinc mil, la gran majoria anònims Conreats a Catalunya des del segle XI, formen part dels tropers-prosers proser En els manuscrits litúrgics germànics, hom els anomena seqüència La…

Al s XVIII adquirí importància amb La serva padrona de Pergolesi 1733, que hom considera l’origen de l’òpera bufa napolitana

N'hi ha dues grans classificacions La classificació més tradicional, que es basa en criteris com ara la forma de produir el so, les característiques de certes parts de l’instrument i el tipus d’execució, en deriva tres grups principals corda, vent i percussió Dins cada grup hi ha subdivisions així, els instruments de corda poden ésser d’arc, de cordes polsades i de tecla els de percussió poden ésser autòfons quan hom percudeix el cos de l’instrument o de membrana El grup més variat és el d’instruments de vent, que, al marge de la distinció entre els de fusta i els de metall,…

En els instruments de metall presenta una forma cònica més o menys pronunciada segons la gravetat o agudesa del so Hom anomena també així l’orifici lateral de les flautes travesseres per on hom bufa

Fins al s XVIII els moviments solen dur el nom del ritme de dansa sobre el qual eren composts posteriorment hom els donà el nom de la velocitat presto , adagio , etc, bé que un mateix moviment pot tenir parts de velocitats diferents

Pla per damunt i bombat per sota, s’estreny a poc a poc a mesura que s’apropa a les clavilles, sense tenir pròpiament un mànec D’origen àrab rabāb , fou introduït amb les primeres invasions musulmanes s VIII hom en substituí, però, la primitiva membrana de ressonància per una fullola