Resultats de la cerca

Primitivament hom emprava una sola línia s XI com a pauta posteriorment foren dues, tres, quatre emprades encara en la notació gregoriana, cinc pentagrama i àdhuc sis o més Hom anomena línies addicionals les que acompanyen les notes que ultrapassen el pentagrama en un sentit o altre

Actualment s’utilitzen tres claus la clau de sol, que indica el sol3, la clau de do, que indica el do3, i la clau de fa, que indica el fa 2 Un element gràfic característic de cada clau assenyala quina és la línia del pentagrama sobre la qual té efecte directe en la clau de sol, és la corba amb la qual es comença el seu traç en la clau de do, és el centre de la clau, i en la clau de fa, són la corba superior i els dos puntets Les claus s’utilitzaven amb un doble objectiu determinar el registre i centrar l’àmbit de la veu o instrument en el pentagrama defugint al màxim l’ús de…

JS Bach Suite per a violoncel en sol M , BWV 1007, Allemande , compassos 21-22 © Fototecacat/ Jesús Alises Apareix amb gran freqüència en la música per a instrument sol, en la qual resulta un recurs essencial els exemples suprems es troben en les obres per a violí, violoncel o flauta de JS Bach Però res no impedeix que, en una composició a dues o més veus, una o més d’una estiguin escrites amb aquesta tècnica, de vegades anomenada també ‘polifonia immanent' Vegeu, per exemple, els compassos 14-17 de la Fuga en mi ♭ M del primer llibre d' El clavicèmbal ben temprat la veu superior representa…

El nom original, en l’escala hexacòrdica de Guido d’Arezzo, era ut , encara emprat en francès En els països no llatins s’indica amb la lletra C

Baix xifrat © Fototecacat/ Jesús Alises Aquesta forma de notació té el seu origen a Itàlia, al final del segle XVI, i prové del costum dels organistes d’acompanyar el cor Es generalitzà al segle XVII i aproximadament fins el 1770 es mantingué com a sistema de notació propi del baix continu Actualment, la realització dels acords a partir d’un baix xifrat és un dels exercicis habituals en l’estudi de l’harmonia Les xifres expressen la distància intervàllica que separa el baix d’una nota superior Així, un 6 vol dir una 6a més les 8es que decideixi l’instrumentista a partir del baix Aquest…

La forma catalana equivalent és ‘lligat’ En els instruments de vent i en la veu significa que totes les notes s’han d’emetre amb una sola emissió d’aire i en els instruments d’arc amb un sol cop d’arc De vegades això no és possible materialment, però una interpretació hàbil pot mantenir l’efecte del legato durant frases llargues que fan imprescindible renovar l’aire o canviar l’arc En els instruments de tecla o de corda polsada el legato s’assoleix coordinant l’atac de cada nota amb el final de la precedent de manera que no hi hagi cap espai de silenci entre les dues El legato abreujat de…

Dita també monofonia, és, juntament amb l’homofonia i la polifonia, una de les textures bàsiques de la música, tant si és occidental com no occidental Tanmateix, la textura monòdica no exclou la presència d’un acompanyament generalment improvisat o el doblatge de la melodia per a diferents veus o instruments La música monòdica pot presentar un important grau de complexitat melòdica, sobretot pel que fa a riquesa intervàllica Gran part del repertori folklòric presenta en general una textura monòdica L’exemple més antic de monodia en la tradició musical d’Occident és el cant gregorià Altres…

La invenció del tetragrama s’atribueix a Guido d’Arezzo, un dels teòrics musicals més importants de l’Edat Mitjana, que excellí durant la primera meitat del segle XI Deriva del costum de dibuixar els neumes sobre el pergamí, procurant que els sons idèntics apareguin a la mateixa alçada aquest fet conduí a l’ús d’una línia o més d’una per a representar determinades notes, el significat de les quals s’indicava al principi amb una lletra que derivà en la clau A poc a poc les línies anaren indicant notes en concret, especialment el do3, representat generalment per mitjà d’una línia de color groc…