Resultats de la cerca

Encara que data del s XIV, tingué la seva esplendor al XVI Sovint formava un binomi amb una dansa lenta o moderada de ritme binari, com la pavana

Hom emprà també aquest terme per a designar una obra escrita a la memòria d’una persona difunta Forma típicament anglesa, el seu nom és una deformació del llatí dirige , primer mot de l’antífona Dirige, Domine Deus meus , que obre l’ofici de difunts En llenguatge parlat s’utilitza en sentit pejoratiu tot fent referència a una música lenta, depriment o d’enterrament

Sembla que és una modalitat del brande En un principi tenia el ritme binari i era de moviment viu més tard el ritme esdevingué ternari, però adquirí forma lenta, sovint en compàs de 3/2 Fou introduïda a la suite per Bach, Händel i Rameau Hi ha una corranda italiana incorporada al s XVII a la música instrumental que es diferencia de l’anterior per un ritme ràpid escrit en compàs de 3/8 o de 3/4

En el context musical es mesura habitualment en hertz Les vibracions musicals solen ser complexes i es distingeix entre freqüència fonamental, que és la més baixa i la que dona el to emès, i freqüències parcials, que són tota la resta El conjunt de totes elles constitueix l’espectre de la vibració La freqüència d’un so musical fou determinada per primera vegada per M Mersenne, que, al segle XVII, experimentà amb cordes de gran longitud, de manera que la vibració fos lenta i es pogués avaluar a simple vista, i, per extrapolació, deduí les freqüències dels moviments més ràpids que…

La música, basada generalment en melodies folklòriques, es caracteritzava rítmicament per l’ús de tresets i síncopes Constava de diverses seccions, usualment una de lenta introductòria lassu alternant amb una de ràpida friss La interpretació, majoritàriament a càrrec de músics zíngars, exhibia un estil improvisat i expressiu La seva evolució donà lloc, al principi del segle XIX, a obres virtuosístiques com les dels violinistes J Bihari, AG Csermák i J Lavotta Amb l’establiment del servei militar obligatori el 1849 deixà d’utilitzar-se, però els seus trets característics foren…

Anàloga als intermezzi de les òperes italianes, fou conreada durant el s XVIII, sobretot a la cort madrilenya, d’on passà a l’Amèrica llatina Eren composicions per a un solista o per a dos o tres personatges, amb acompanyament instrumental Originàriament la tonadilla era un gènere popular que s’orientà d’una manera lenta cap a temes mitològics o galants Els principals autors des del 1750 fins al 1770 foren AGuerrero, LlMisón, MPla, PEsteve i JValledor Llurs obres eren folklòriques, còmiques i satíriques Durant el període del 1770 al 1790 la tonadilla es convertí en una obra…

El nom fa referència al moviment reposat dels balladors, que deixaven lliscar els peus per damunt del terra, en lloc de saltar, com es feia en l' haute danse Generalment escrita en compàs ternari, solia anar seguida d’una dansa de caràcter viu com el saltarello o el tourdion Musicalment es basava en un cantus firmus amb valors llargs, al qual s’afegien un o dos intèrprets que improvisaven parts de caràcter més animat Ja al segle XVI fou abandonada per altres danses de concepció més harmònica, com ara la pavana

Ha estat descrita per alguns autors com una giga lenta, però se’n diferencia per l’extensió sovint irregular de les frases i per la textura contrapuntística Rítmicament destaca l’ús d’anacrusis, figures amb punt, síncopes i hemiòlies Com a dansa teatral, fou utilitzada sovint com a entrée dins de l’òpera francesa i el ballet, des de JB Lully fins a JPh Rameau Durant el segle XVIII aparegueren loures estilitzades com a peces instrumentals, que eventualment formaven part de la suite , però sense assolir la popularitat de danses com la bourrée o la gavotte N’hi ha exemples en F…

La intensitat de l’ona transmesa depèn de les propietats del nou medi Si l’ona inicial és monocromàtica d’una sola freqüència i el medi inicial de propagació és unidimensional amb una dimensió -llargària- molt més important que les altres dues, com és el cas de les cordes i les columnes d’aire dels instruments musicals, la intensitat de la transmissió es pot caracteritzar quantitativament per un coeficient de transmissió que expressa la raó d’amplituds i la fase relativa entre l’ona transmesa i l’ona incident Per a cada freqüència, aquest coeficient pot tenir un valor diferent La nova…