Resultats de la cerca

Els músics de vent i els cantants aprofiten l’acte fisiològic de la respiració per al subministrament d’aire necessari per a l’execució musical Diverses tècniques permeten fer compatible la funció respiratòria normal amb les necessitats de pressió i fraseig corresponents a la tècnica de cada instrument Generalment, en tocar un instrument de vent o en cantar, el ritme respiratori és molt més ample, de manera que el control de l’apnea juntament amb una major pressió de sortida són els reptes principals per al músic Per a obtenir un fraseig més llarg i relaxat és necessari…

Situat a la part superior o inferior del pentagrama, indica a un cantant o a un intèrpret d’un instrument de vent el moment en el qual pot fer una pausa per a prendre aire en el transcurs de la interpretació Des d’un punt de vista mètric, la respiració no té valor, sinó que en sostreu del temps anterior

Es colloca damunt del pentagrama, entre dues notes, i indica una breu respiració o cesura, relacionada amb el sentit de la frase musical S’utilitza en la música vocal i instrumental Si no es vol alterar el tempo de la composició, cal que s’interpreti la coma prenent el temps de la nota anterior, que quedarà més curta En alguns casos es pot trobar la coma amb el signe de calderó al damunt, per a indicar que la respiració s’ha de fer més àmplia

En buidar l’aire dels pulmons, amb una tècnica de respiració especialitzada, els cantants i instrumentistes produeixen, controlen i modulen els sons i el seu fraseig Aquesta tècnica, basada en un ritme respiratori diferent del de la respiració normal, procura controlar i regular la velocitat de sortida de l’aire mitjançant el domini de la musculatura diafragmàtica, ja que l’expiració produïda impulsant-lo des de la part superior del tòrax és més difícil de controlar i provoca tensions a la zona del coll, tot dificultant la sortida regular de l’aire Un dels objectius…

En el cant, no és possible de frasejar correctament sense una bona tècnica de respiració

En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon tipus trompeta natural El tub pot tenir una llargada que va de 120 a 180 cm La producció del so exigeix una elaborada tècnica, amb respiració circular i intervencions vocals sillàbiques o tarallejades És l’únic instrument melòdic dels aborígens nord-australians Pot ser utilitzat per a acompanyar el cant, com a acompanyament rítmic o per a imitar el crit d’alguns animals Modernament es construeix, també, de metall o de plàstic

És una indicació principalment instrumental, i, en el cas dels instruments d’arc que és per als quals té més sentit, implica un canvi d’arc entre nota i nota En instruments de vent s’assoleix amb una respiració per a cada nota, i en els de tecla, deixant un mínim espai de temps entre l’alliberament d’una tecla i la pulsació de la següent S’ha de diferenciar clarament d’altres formes d’execució que demanen una articulació més marcada, com ara l' staccato

En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de llengüeta senzilla Consta de tres tubs de canya de diferent llargada, amb llengüeta senzilla idioglota Dos dels tubs, amb quatre o cinc forats digitals, es toquen cadascun amb una mà, el més curt a la mà dreta i el més llarg a la mà esquerra El tercer tub, sense forats digitals, és el bordó, el qual acostuma a estar lligat al tub melòdic llarg mitjançant un fil de metall Per fer sonar l’instrument, l’instrumentista es posa les tres llengüetes dins la boca i utilitza la tècnica de respiració circular S’utilitza per a acompanyar bona…

En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de llengüeta senzilla tipus clarinet doble La forma castellana albogue antigament s’utilitzava per a identificar diferents instruments musicals aeròfons, de llengüeta doble o senzilla, o fins i tot amb bisell Probablement la forma més comuna era una variant de la xeremia Al País Basc, l’ alboka és un instrument del tipus clarinet doble -sovint idioglota-, fet de canya i amb dos pavellons, generalment de banya, als extrems i amb un suport de fusta o agafador Els dos tubs acostumen a tenir cinc i tres forats digitals respectivament El pavelló de l’…

La tècnica que creà es basa en la respiració, els principis de contracció i de relaxació de la qual atorguen una dimensió dramàtica sense precedents en el llenguatge escènic de la dansa El 1926 presentà els seus primers treballs coreogràfics a Nova York, on l’any següent creà la Martha Graham School of Contemporary Dance, de la qual sortí la seva companyia Més tard, hi incorporà Erick Hawkins, Merce Cunningham i Paul Taylor, noms clau de la dansa contemporània nord-americana En les seves obres, altament simbòliques, rescatà històries de les cultures dels indis nord-americans, d’…