Resultats de la cerca

Es distingeix d’aquest pels seus caràcters melòdics i rítmics

El terme s’utilitza principalment en el context de la forma sonata i s’aplica a aquelles obres en què el grup secundari presenta el mateix tema o una versió variada que iniciava el grup principal Aquesta pràctica, que s’identifica principalment amb J Haydn Simfonia ’Londres' , núm 104, I Allegro , tot i que també es pot trobar en altres autors WA Mozart, Trio en si , KV 502, I, no exclou que en el decurs del mateix grup secundari o bé en el grup conclusiu aparegui un nou material temàtic En aquest sentit, una sonata considerada monotemàtica no implica la presència…

Aquest terme s’utilitza de manera quasi exclusiva en el context de la forma sonata i formes afins i es refereix a la secció que connecta el grup principal amb el secundari Aquest fragment, també conegut com a ’pont', té lloc tant en l’exposició com en la reexposició de la forma sonata, si bé amb diferències harmonicotonals significatives En efecte, el caràcter normalment modulant de la transició en l’exposició al to de la dominant o del relatiu major, segons el mode del to principal és reinterpretat en el moment reexpositiu vegeu l’apartat ’reexposició’ de forma sonata En els…

L’hegemonia de la forma sonata durant el Classicisme tingué com a conseqüència l’aplicació d’algunes de les seves característiques més importants a altres formes com ara el rondó, el concert, l’ària o el minuet, les quals n’assimilaren principalment la modulació al to de la dominant o al relatiu major si el mode de la tonalitat principal és menor, l’exposició de material temàtic en aquest to tema o grup secundari, la prolongació de l’àrea de la dominant secció de desenvolupament i el restabliment de l’anterior material temàtic en el to de la tònica En el cas del rondó , una de…

Tradicionalment s’ha aplicat aquest terme a la forma sonata , que, per regla general, consta d’un tema o grup temàtic principal, en el to de la tònica, i d’un tema o grup temàtic secundari, que pot contrastar amb el primer i que es presenta en un altre to, habitualment el de la dominant

Dins de la gran varietat d’interessos que l’ocuparen al llarg de la seva vida, la música hi té un lloc secundari i poc conegut Durant els anys que exercí com a impressor fins el 1757, publicà diverses collecions d’himnes per a comunitats protestants Sembla que, a més, era un bon intèrpret de diversos instruments, entre d’altres, de l’arpa, la guitarra i el dulcimer Inventà una forma perfeccionada del copòleg, que anomenà harmònica, i escriví un assaig sobre estètica musical Durant un temps li fou atribuït erròniament un quartet de corda

Es distingeix un primer grup o grup principal, un segon grup o grup secundari i, eventualment, un grup conclusiu L’ús d’aquest terme fou proposat per D Tovey en l’obra A Companion to Beethoven’s Pianoforte Sonatas Londres, 1931, en substitució de les formes primer tema o segon tema ja que, segons aquest autor, les dues parts de la forma sonata referides per aquestes expressions poden comprendre més d’un tema o bé estar formades per un material que no es pot definir pròpiament com un tema D’altra banda, Tovey considerà el grup, un terme molt present actualment en l’àmbit anglosaxó…

Estudià música a Manchester i posteriorment amplià la seva formació com a cantant al London Opera Centre El 1975 debutà com a patge de Salome a l’English National Opera Formà part dels repartiments habituals del Festival de Glyndebourne i el 1980 debutà al Covent Garden en un paper secundari de La valquíria , teatre on tornà com a protagonista en diverses òperes de G Verdi, R Wagner, R Strauss, WA Mozart i U Giordano Ha cantat, amb èxit de públic i crítica, arreu d’Europa i dels Estats Units S’ha especialitzat en les versions francesa i italiana de Medea L Cherubini, des del seu…

Estudià llengua i literatura romàniques i piano a Nova York Després d’una primera experiència professional com a mestra d’ensenyament secundari, decidí dedicar-se exclusivament a la música El 1959 guanyà un concurs convocat pel Metropolitan de Nova York Debutà al Carnegie Hall i posteriorment cantà al Metropolitan, si bé en un començament interpretà papers curts Es traslladà a Europa, on entre el 1963 i el 1968 interpretà primers papers a Viena, Frankfurt i Berlín, entre altres ciutats Aviat es consagrà com a destacada soprano lírica, combinant el repertori clàssic i romàntic…

Estudià cant a París, on debutà el 1977 com a membre integrant de l’Opéra-Studio A partir de llavors aparegué successivament en teatres de França i Suïssa i el 1982 es presentà al Festival Internacional d’Art Líric d’Ais de Provença amb Les Boréades , de JPh Rameau Posteriorment s’ha especialitzat en el repertori contemporani d’autors francesos Inaugurà la temporada 1984-85 del Gran Teatre del Liceu com a Comte d’Almaviva de Les noces de Fígaro Durant la temporada 1991-92 cantà Alceste , de JB Lully, al Teatre dels Champs Elysées de París i el 1997 protagonitzà un reeixit…