Resultats de la cerca
Es mostren 14 resultats
campana
Música
Instrument idiòfon de percussió, metàl·lic, de forma tubular, de llargades distintes segons l’afinació volguda, que imita el so de la campana.
Substitueix en l’orquestra i en alguns campanars la campana tradicional, que hauria de tenir unes dimensions enormes per a produir determinats sons
viola de roda
Música
Instrument musical de corda fregada que substitueix l’arquet per una roda.
Les primeres referències es remunten al s XIX La seva recuperació a Catalunya data dels primers anys de la dècada dels vuitanta, amb el ressorgiment de la música tradicional catalana
campana tubular
Música
Instrument de percussió de so determinat.
En la classificació Hornbostel-Sachs, idiòfon de percussió directa Consisteix en un tub metàllic que imita el so de la campana En l’orquestra i en alguns campanars substitueix la campana tradicional Les campanes tubulars poden agrupar-se en conjunts afinats que constitueixen un nou instrument que alguns anomenen joc de campanes, i d’altres, campanòleg
soleta
Música
Coixí adherit a la part interior de les claus (clau 2) d’alguns instruments aeròfons per a tapar hermèticament els forats del tub acústic.
Aquesta banda, tova i flexible, substitueix el contacte directe del dit sobre el forat En els mecanismes més antics era de badana elàstica, cosida o encolada a l’extrem de la clau A partir del segle XVII, la clau adoptà la forma de cullera invertida per a retenir millor la sabatilla, feta de feltre folrat de pell molt fina, pell de peix o materials sintètics Encolada al metall amb lacre o un altre material plàstic, mitjançant l’escalfor se’n pot ajustar la posició i garantir-ne el funcionament correcte
minuet
Música
Dansa francesa noble, de tres temps, que apareix al s XVII i deriva, probablement, del branle del Poitou, bé que no hi hagi gaire semblança amb aquest.
Lully la introduí en la música culta Molt en voga a la cort de Lluís XIV, al s XVIII esdevingué més alegre de moviment ràpid segons Brossard o moderat segons D’Alembert Al s XVIII formà part també de la suite instrumental, abans de la giga final, alternant sovint amb un segon minuet, a tres veus, que té aleshores funció de trio En les sonates i simfonies, aquest terme abusiu de trio designarà l’episodi central que substitueix el segon minuet És l’única dansa que ha estat adoptada per la sonata clàssica abans de cedir el lloc al scherzo beethovenià Fou inscrit en la simfonia, com…
contrafacció
Música
Procediment pel qual se substitueix el text original d’una obra vocal per un text nou.
Aquest recurs s’ha utilitzat des de l’Edat Mitjana fins a l’actualitat amb la intenció d’aprofitar una melodia coneguda per a transmetre un nou text sovint de caràcter oposat a l’original Fins al segle XVII, les obres que contrafeien música profana amb textos sacres 'contrafer a l’espiritual' rebien el nom de contrafactum el participi del verb llatí contrafacere Als segles XVII i XVIII, la contrafacció s’emprà sovint en sentit contrari sagrat-profà o bé en el sentit seriós-burlesc i donà lloc a obres com la paròdia i la burlesque fou un procediment habitual en l' opéra comique…
cadència trencada
Música
Cadència no tònica en la qual se substitueix l’acord de tònica final per un altre (cadència).
Cadència trencada © Fototecacat/ Jesús Alises També es coneix com a cadència evitada o cadència d’engany En una cadència trencada, l’acord substitut conté la nota tònica, tot i que aquesta no n’és la fonamental Es distingeixen les següents modalitats de cadència trencada V-VI, la més comuna ex 1 V-IV en 1a inversió ex 2 V-II dis ex 3, de notable efecte dramàtic i molt utilitzada per Wagner V-I amb 7a ex 4, anomenada d’ inganno , en la qual el I no es percep com a tònica sinó com a dominant del IV i V-VI rebaixat, enllaç que pot donar peu a una modulació tonicalització ex 5 En tots els casos…
romança
Música
Terme, emprat tant en el gènere vocal com en l’instrumental, que, com a títol genèric d’una obra independent, designa una de les anomenades ’peces de caràcter’ (peça de caràcter), amb forma lliure, típiques del Romanticisme.
El seu tret principal és, doncs, el caràcter, de tipus líric, evocat per una melodia com a element preponderant sobre qualsevol altre Tot i que, com a peça de caràcter que és, no té una estructura fixa determinada, la seva forma acostuma a ser la d’una cançó estròfica, un rondó, unes variacions o la d’una peça ternària reexpositiva El tempo sol ser lent Es troben exemples de romances vocals en l’obra de G Rossini, G Donizetti i G Verdi, entre d’altres En l’òpera, la romança sovint va precedida del recitatiu, igual que l’ària, la qual substitueix en ocasions En la música…
rèquiem
Música
Missa de difunts, anomenada així per les paraules inicials del seu text (Requiem aeternam dona eis Domine).
Respecte al text de l’ordinari de la missa, cal destacar que en el rèquiem se suprimeixen el glòria i el credo i es modifica el text de l’agnusdei En el propi, l’alleluia se substitueix per un tractus Des del final del segle XV existeixen composicions polifòniques de parts del rèquiem El més antic que es conserva compost com a obra unitària és el de J Ockeghem, la constitució del qual no coincideix del tot amb l’estructura coneguda actualment, establerta pel papa Pius V l’any 1570 En generalitzar-se la composició de rèquiems s’establí la tradició d’incloure no sols l’ordinari,…
scherzo
Música
Composició de característiques formals i mètriques similars a les del minuet, el qual substituí progressivament en les obres amb diversos moviments (sonates, simfonies, obres de cambra, etc.) a partir del final del segle XVIII.
Els seus principals trets distintius -respecte al minuet- són un ritme més marcat, un tempo més ràpid i un caràcter més lliure, normalment lleuger, humorístic, tot i que no són excepcionals altres registres de tipus més dramàtic A l’igual del minuet, en l’estructura de l' scherzo hi acostuma a figurar el trio com a secció contrastant Els primers exemples de moviments amb el títol de scherzo , o bé scherzando , es troben esporàdicament en obres de JS Bach Partita en la m, BWV 827, de CPE Bach sonates per a flauta, 1770 i també de J Haydn Sonata per a piano , Hob XVI 9, 1766, entre d’altres…