Resultats de la cerca

Sota l’impuls preponderant dels papes, en particular de Juli II, Lleó X i Sixt V, Roma fou el centre artístic més important del baix Renaixement i del Barroc hi immigraren un gran nombre d’artistes que treballaren en les grans obres papals i se n'hi formaren molts d’altres que plegats constituïren i espargiren arreu d’Europa el romanisme , concepte que sintetitza el protagonisme històric i religiós de la ciutat i de l’Església En arquitectura, D Bramante inaugurà el classicisme romà, auster i simple, basat en la teoria de Vitruvi Al mateix temps que la…

La conquesta romana trencà, a nivells públics, el llaç amb l’art cèltic, tot i que el seu fruit fou una matisació forta del llenguatge de l’art clàssic A més, la influència hellènica, fortament arrelada a Provença, havia de donar una evolució parallela a la de l’art romà d’Itàlia i, de vegades, avançar solucions que aquest presentà més tard En les realitzacions d’art cultual, hom troba una barreja de religió romana i de ritus cèltics i són més elaborades i complexes les que no tenen un model romà directe Alhora cal destacar…

És, de fet, una branca del moviment artístic dels celtes a la segona edat del ferro, o període de La Tène Hom pot establir-ne la data d’origen al segle V aC La seva funció fonamental fou decorativa, i tenia com a fonts l’abstracció de formes del ferro I i préstecs clàssics i orientals en la figura animal i humana Això donà lloc a un art inicialment dedicat a la metallúrgia, amb armes, escuts, cascs i ornaments del vestit plens de decoracions curvilínies, obtingudes per tècnica de repussat, com la…

S'inicià amb Ardashīr I 226-242 Hom maldà per retrobar l’antiga monumentalitat dels aquemènides fou també un moment creador quant a les noves tècniques introduïdes en la construcció d’arcs i voltes Pertanyen a aquesta època la cúpula del palau d’Ardashīr a Fīrūzābād, així com els palaus de Dāmghān, Baz-e i Kuh-e Khwadje Posteriors, bé que d’estil idèntic, són els palaus de Djerre, Kāzerūn, Yazdikhwadt, Sarvestān, Kal-e Dukhatar i Qaṣr-e Shīrīn Quant a l’escultura, hi ha també un intent d’autoafirmació sobresurten els baixos relleus de Naqsh-e-Radjab i Naqsh-e-Rostam…

Obra d’artesans immigrats o itàlics d’àmbit hellenista, i documentats sobretot a les cases i villes vesuvianes collapsades pel volcà l’any 79 dC, que AMau classificà Geschichte der dekorativen Wandmalerei in Pompeji , 1882 en quatre fases o estils principals cronològicament i tipològicament diferenciats, simplificació que avui resulta superada però d’ús comú i encara útil El primer estil o sistema estructural ~200 aC — 90/80 aC imita amb colors vius elements i materials de construcció i revestiment, dels quals són un succedani econòmic alhora que accentuen plàsticament l’arquitectura Casa…

La iconografia romana reelaborà els tipus grecs de níkē de fet, les níkai són anomenades indistintament victòries , com la coneguda Victòria de Samotràcia i en feu un dels temes més difosos, especialment per a illustrar les victòries dels emperadors en els relleus històrics, com a símbol en les monedes, en la glíptica, en els plafons dels arcs de triomf, etc Sovint enarbora un trofeu d’armes de bàrbars o escriu els fasts victoriosos damunt l’escut

El territori que després fou Andalusia tingué, des dels temps prehistòrics, un paper molt important en l’evolució de l’art en la península Ibèrica Andalusia , fet que es manifestà tant en l’època romana com durant l’època islàmica en què esdevingué el nucli de l’Andalus L' art andalusí es perllongà en l’estil , que tingué igualment a Andalusia un dels seus nuclis, i que des d’aquí passà a les terres d’Amèrica La forta empremta islàmica feu que, lògicament, els estils propis del cristianisme medieval tinguessin poca importància, gairebé limitat el darrer…

L’obelisc del grec obelískos , ‘ast’ en egipci, tehen comprèn en principi una base sobre la qual descansa l’obelisc pròpiament dit, acabat en forma de piràmide en egipci, benben recobert antigament d’electre Segons uns, representa la imatge estilitzada d’un raig de sol, i segons uns altres, el dit de Déu La teoria més acceptada, però, en fa un fetitxe primitiu, un betil, sobre el qual s’aixeca el sol al matí Sigui com vulgui, és un monument solar, car apareix per primera vegada a la dinastia V 2494-2345 aC, quan predomina la…

Bé que hom en coneix exemples molt antics, com el pòrtic del temple-palau hitita de Tall Halaf ~segle XI aC, el seu ús fou més estès a partir dels grecs, als tresors de Delfos segle VI aC i a l’Erectèon d’Atenes segle V aC Perduraren en època romana i hellenística, i durant el Renaixement foren utilitzades de nou, bé que modificades lliurement cariàtides de Jean Goujon, al Musée du Louvre, París, ~1550, així com en arquitectura barroca i neoclàssica Entre els exemples modernistes hi ha la cariàtide del parc Güell, de Gaudí Foren també anomenades canèfores o kórai

Anomenat anteriorment κέρας ‘corn’, aquest tipus de vas acabà convertint-se en un got Però el ríton pròpiament dit, més tard fou utilitzat sempre per a beure a raig Modelat amb formes de rostres d’animals a la part inferior, tingué una especial fortuna a Itàlia, on fou emprat, en època romana, en la decoració de fonts i de jardins Entre els rítons que han estat conservats, és notable el del Palazzo dei Conservatori de Roma, d’estil neoàtic, firmat per l’atenès Póntios