Resultats de la cerca

Fill de Jeroni Polo i d’Isabel Ursola Gil, avantposà el cognom de la mare al del pare Notari, escrivà de la batllia i, més tard, coadjutor del mestre racional del Regne de València 1572 El 1579 cedí el càrrec al seu fill Julià i passà a Barcelona Citat per Joan Timoneda en un romanç publicat al Sarao de amor  1561 i Palmireno 1567, sonets d’ell figuren a Primera part de la Carolea  1560, de Sentpere, i a La pasión de Nuestro Señor Jesucristo 1563, de Girón de Rebolleda Era ja conegut, doncs, quan el 1564 publicà la seva famosa Primera parte de Diana enamorada , continuació de la inacabada…

Estudià lleis a Valladolid i a Madrid, on s’adscriví als cercles literaris romàntics El 1837 començà a collaborar en diversos periòdics i hi publicà assaigs filosòfics, poesies i, sobretot, articles de costums que ja manifesten alguns trets característics de la seva gran novella històrica El señor de Bembibre 1844, que descriu els amors conflictius d’una dama i un templer, en el marc històric de les lluites de Ferran IV i els templers al s XV

Estudià dret i filosofia i lletres a València Collaborà a Hora de España Exiliat del 1939 al 1947, residí a diversos països sud-americans El 1927 publicà La fascinación de la real , prosa avantguardista, a la qual seguiren Vibración de estío 1928, Como pudieron ser Galerias del Museo del Prado 1929 i Crónicas para servir al estudio de nuestro tiempo 1932 Estèticament molt relacionat amb la Generació del 27, el 1936 publicà el recull de sonets Misteriosa presencia , que fou seguit per Cadente horror 1936, Siete romances de guerra 1937 i Son nombres ignorados 1938, sobre l’experiència de la…

La seva novella Rossijskij Žilblaz ‘El Gil Blas rus’, 1814 és una crítica de la vida i dels costums de la noblesa esclavista Amb Bursak 1825 i altres novelles s’anticipà al realisme de Gogol’

Doctor en filosofia i lletres A part edicions crítiques Ferrandis d’Herèdia, Gaspar Gil Polo, Moratín, Machado, etc, publicà Los límites del modernismo, El cancionero antequerano en collaboració amb Dámaso Alonso i Eduardo Escalante El hombre y la obra 1967

Consisteix en un conjunt d’anècdotes independents però amb un mateix protagonista Fou adoptat a les literatures persa, siríaca i hebraica al-Ḥarirī, a través de la qual passà a la picaresca castellana Aventuras de Gil Blas de Santillana i Vida de Marcos de Obregón , sobretot

Escriví La segunda parte de Orlando Saragossa 1555, Anvers 1557, Alcalá 1579, llarg poema en octaves, abundós en aventures fantàstiques, on figura un vaticini del Túria en el qual enumera i elogia alguns poetes valencians, precedent del Canto del Turia , de Gil Polo Traduí de l’italià el Compendio de las historias del reino de Nápoles , de Pandolfo Conllenuccio València 1563

Jesuïta, fou autor de nombroses obres de contingut satíric A Historia del famoso predicador Fray Gerundio de Campazas ridiculitzà la ignorància dels predicadors barrocs fou publicada en dues parts la primera, el 1758, i la segona, que fou prohibida per la inquisició, el 1770 Traduí J Croiset Año cristiano i Lesage Gil Blas de Santillana En ésser expulsats els jesuïtes, partí cap a Bolonya

Estudià a Salamanca i serví a Itàlia amb les tropes d’Alessandro Farnese, després d’haver estat captiu de pirates algerians i dels genovesos Ordenat de sacerdot, fou mestre de música a Madrid i gaudí d’un notable prestigi com a músic, poeta — Rimas 1591— i coneixedor del llatí La seva obra Vida del escudero Marcos de Obregón 1624, adscrita per la seva temàtica a la novella picaresca, fou molt divulgada a partir de la polèmica sostinguda a l’entorn de Gil Blas de Lesage, que en plagià alguns episodis sencers

Hom en troba mostres als llibres de l’Antic Testament, però els més interessants de l’antiguitat són els epitalamis grecs, sobretot els de Safo, Teòcrit i Anacreont A la literatura llatina, els més notables són els de Catul L’epitalami llatí té una variant popular, no exempta de poesia però inferior qualitativament a la variant culta del gènere n'escriviren també Estaci i diversos poetes cristians A l’època del Renaixement el conreu de l’epitalami adquirí un nou impuls, que continuà posteriorment n'escriviren Ronsard, Tasso, Gil Vicente, Spenser, Donne, Martínez de la Rosa i…