Resultats de la cerca

El secretari general fou el gramàtic LAlibert La SEO, que tenia relacions molt estretes amb medis intellectuals catalans, publicà, amb l’ajut de Josep Carbonell i Gener i de la Casa de Caritat de Barcelona, tres obres cabdals la Gramatica Occitana del mateix Alibert, la Legenda d’Esclarmonda de Valèri Bernard i Los Sants Evangelis de Juli Cubainas Després de la Guerra Civil Espanyola, la SEO, que publicava la revista Oc , fou el centre on es formaven les noves generacions occitanistes, amb noms com JMozat, PJRodin, MRoqueta, C Camprós, RBarta, JLesaffre etc Creat l’Institut d’Estudis …

Consagrà la seva vida al servei del seu país Deixeble d’APerbòsc, creà el Colètge d’Occitania 1927, per on han passat molts escriptors occitans, i dirigí la revista Lo Gai Saber Escriví una Gramatica occitana 1943 i nombrosos estudis sobre escriptors occitans, com Filadèlfa de Gèrda, August Forès, etc

Gran impulsor de l’occitanisme, fundà amb C Soula la revista Oc 1923 i fou un dels artífexs de la Societat d’Estudis Occitans Fruit de la seva acció fou després l’Institut d’Estudis Occitans, del qual, però, se separà el 1964 per raons d’orientació El 1928 realitzà, juntament amb J Carbonell i Gener, el famós número de l’Amic de les Arts sobre la poesia occitana Poeta ell mateix, publicà en gascó el recull Signes 1960 sota el pseudònim de Delfin Dario

Cofundador de l’Institut d’Estudis Occitans, participà amb Joë Bousquet en la redacció del número especial dels Cahiers du Sud , dedicat a Le génie d’oc et l’homme méditerranéen 1943, on hom troba les tres direccions de la seva obra edició i traducció de poetes occitans medievals, poemes personals —pròxims a Valéry— i tasca crítica Fragment d’une métaphysique d’oc Els seus reculls poètics Arma de vertat 1962, Vespèr o la luna dels fraisses 1962 i Obra poètica completa 1981, d’escriptura densa i temàtica sensual, recuperen la tradició mística i eroticopoètica dels…

Imità els occitans i seguí els temes de la lírica siciliana És citat per Dant com un dels predecessors del stil novo

Versaire prolífic i mediocre, escriví i publicà el recull Lo trobador nacionau o lo chantre tarasconenc 1831 i fundà el setmanari Lo Bouï-Abaisso , de Marsella 1841-42 i 1844-46, entorn del qual fou organitzat el primer agrupament d’escriptors occitans

Dirigí, amb Loïs Méry, el setmanari “Lo Tamborinaire” 1841, al voltant del qual s’agruparen nombrosos escriptors occitans Conreà, sense gaire èxit, el teatre còmic i es destacà, sobretot, com a poeta Lo poëta cassaire 1817 Fou, abans del Felibritge, el més popular dels escriptors provençals

Participà en la creació de la Revue des langues romanes 1870 Majoral del felibritge , organitzà 1878 les Festes Llatines de Montpeller, on catalans, italians i romanesos fraternitzaren amb els occitans Creà el felibritge llatí 1892 i féu del “Iòu de Pascas” el portaveu de l’oposició al felibritge oficial

Residí des de petit al Rosselló, on s’assimilà a l’ambient i als problemes del país Mantingué lligams amb l’Institut d’Estudis Occitans Com a poeta, de fina sensibilitat, publicà La sorra calenta 1943 i 1967, Llucifer, llegenda íntima 1966 i El vent fútil 1967 Treballà molts anys a l’obrador de Sant Vicenç de Perpinyà, on coincidí amb Lurçat

Fou president de la Societat d’Estudis Occitans Dins el corrent del realisme escriví, entre d’altres, les novelles Bagatoni 1894 i Li bomians 1906-07, i el recull de contes La feruna 1930 D’entre la seva poesia, basada en el ritme del llenguatge, cal destacar els reculls Li baladas d’aram 1883, La paurilha 1899 i, sobretot, La legenda d’Esclarmonda 1936, obra simbòlica i d’una gran ambició