Resultats de la cerca

És un tipus de foliació que a escala microscòpica és definida principalment per fillosilicats o amfíbols orientats, tot i que també pot ser definida per grans de quars o de feldespat aixafats i amb orientació preferent Actualment, sol restringir-se l’ús d’aquest terme per a les roques amb les característiques descrites, malgrat que antigament s’utilitzava en sentit ampli per a denominar qualsevol tipus de fàbrica planar o foliació Igualment que altres tipus de foliació, sol disposar-se parallela al pla axial dels plecs, representant els plans de màxim aixafament de la roca Una roca amb …

En l'esquistositat penetrativa, tots els minerals s’orienten parallelament als plans d’esquistositat

La crenulació pot afectar roques prèviament indeformades que siguin finament laminades, com ara les pissarres o els esquists, o bé roques que ja presentaven un clivatge o una esquistositat produïts en una deformació anterior Si les superfícies axials dels plecs són suficientment properes i paralleles entre si, defineixen un tipus de foliacio anomenat clivatge de crenulació , amb alineacions de minerals, sovint disposats en capes alternades de diferent composició produïdes per la migració d’alguns components de la roca en el procés de deformació

En sentit estricte fa referència a les superfícies estructurals primàries, com, per exemple, els plans d’estratificació de les roques sedimentàries Sovint el terme es fa servir també per a designar estructures secundàries, provocades per processos mecànics que forcen la roca a disgregar-se o a lliscar parallelament a les superfícies relacionades amb les forces de tensió i compressió que s’originen a l’interior de la Terra Un exemple molt clar de roca de gra fi amb exfoliació notable és el de la llicorella, on les distàncies entre les diferents superfícies planes són de prop de 0,25 cm En les…

Aquests plans es presenten, principalment, en la forma d'estratificació d’esquistositat, de dics , etc En descriure els plecs, cal distingir dos casos quan es tracta d’una superfície individual plegada, o quan es tracta de la relació entre superfícies adjacents En el primer cas, el pla plegat té una zona més elevada que és anomenada cresta i una de més baixa que és anomenada sinus La zona de màxima curvatura és la xarnera i aquella en què canvia el pendent és el punt d’inflexió La unió de totes les crestes en el mateix pla plegat forma la línia de cresta anàlogament, els sinus…

Hom el defineix quantitativament mitjançant dos valors el sentit de la línia de màxima inclinació del pla, mesurat amb una brúixola, i l’angle entre la màxima inclinació i el pla horitzontal, mesurat amb un clinòmetre

Fou als Alps on, a partir del 1880, hom abandonà les teories autoctonistes i començà a interpretar com a allòctones les grans unitats geològiques, desplaçades distàncies considerables des del seu lloc de deposició El desplaçament implicava encavalcaments i plecs tombats o ajaguts a gran escala hom denominà nappe , terme de significat lleugerament diferent a mantell de corriment, aquestes grans unitats En un mantell de corriment hi ha una làmina de roques poc deformades, en sentit normal, transportada al llarg d’un pla d’encavalcament Als Alps, les nappes són grans plecs tombats o ajaguts amb…