Resultats de la cerca

Hom l’expressa normalment en milliequivalents per 100 g Com que les substàncies adsorbides són normalment iòniques, hom distingeix la capacitat de bescanvi catiònic i la capacitat de bescanvi aniònic L’humus és el principal responsable de la retenció de cations de 200 a 600 milliequivalents per 100 g Les argiles tenen també una capacitat elevada, variable segons els tipus vermiculites 150, montmorillonites 80-100, caolinites 5-15 per 100 g Les màximes capacitats de bescanvi corresponen als sòls torbosos i als argilosos Els cations calci, magnesi, potassi i sodi són…

Normalment és aplicat a tots aquells terrenys en fase d’aixecament que surten d’una cubeta de sedimentació, a mesura que avancen les fases orgàniques

L’aigua és el medi on solen actuar aquests agents, normalment per dissolució el relleu càrstic és una forma de corrosió de les roques calcàries, com el sauló ho és del granit

Normalment, hom sol considerar les fraccions corresponents a l’arena grossa de 2 a 0,2 mm, a l’arena fina de 0,2 a 0,02 mm, al llim de 0,2 a 0,002 mm i a l’argila menys de 0,002 mm

Normalment s’ha produït un procés d’enfonsament que condueix a la formació de geosinclinals, acompanyat d’algunes oscillacions, i un procés de formació de grans conques intercontinentals Molts autors coincideixen a afirmar que després de cada període orogènic orogènesi hi ha un moviment epirogènic d’elevació que posa al descobert els plegaments que han estat iniciats en els geosinclinals

Pot assolir temperatures entre els 50°C i els 600°C, aproximadament Segons els casos, les fumaroles poden ésser clorurades, clorhídriques, amoniacals, sulfhídriques i carbòniques Es donen normalment en regions volcàniques i es desprenen quan ha cessat l’activitat eruptiva principal Hom les considera, doncs, com un fenomen secundari posteruptiu Les fumaroles sorgeixen del cràter o de llocs allunyats del mateix aparell volcànic A la península itàlica són conegudes les fumaroles de Puzzuoli —vapors sulfurosos—, així com les de la cova del Cane, prop de Nàpols, que desprenen emanacions de gas…

El cos rocós desplaçat per un encavalcament és anomenat làmina encavalcant o mantell de corriment de dimensions majors Respecte a cadascun dels encavalcaments, la unitat rocosa que hi ha a sobre és anomenada bloc superior de l’encavalcament i la que hi ha a sota, bloc inferior , tot utilitzant la mateixa terminologia emprada per a les falles En la formació de certes cadenes muntanyoses les Rocalloses, els Alps, els Pirineus, etc l’escurçament es realitza en gran part mitjançant encavalcaments cinturó d’encavalcaments aquests separen grans mantells de corriment que, en apilar-se els uns…